ANATOMIA D’UNA COMPAREIXENÇA
Albert Ferrer Orts –Universitat de València
Hauríem de canviar d’una volta les credencials honorífiques que ostenta la presidència de la Generalitat? És una pregunta que em faig des de fa massa temps i que ara, de bell nou, reviscola en comprovar el pelatge de qui ara per ara fa ús d’elles. Foren dignes credencials en els casos personals de Zaplana, Camps i Olivas? Ho són en la persona de Mazón? Tothom sap, començant pels seus parents, amics o veïns i acabant pels que el van votar (per cert, quin càrrec de consciència!), que de cap de les maneres. El càrrec els venia i ve gran, i en tots es repeteix la mateixa cantilena: membres del PPCV, ambiciosos i irresponsables en grau superlatiu al llarg de les seues respectives carreres polítiques i professionals (quan no són la mateixa cosa, per cert).
Individus que han contribuït com a pocs -que no siguen els seus correligionaris i panxacontents d’ocasió a la recerca de la bicoca anhelada, clar está- a desprestigiar les institucions que han governat i, amb elles, a milions de conciutadans de tota ideologia i condició -començant pels seus propis palmers, que no cessen de proporcionar una sobredosi de verí a una societat cada volta més desballestada per tants anys de desvergonyes, saquejos, corrupció generalitza i, per si fora poc, frívola incompetència.
Cal reconéixer-los, tanmateix, a aquests individus sospitosos i a la seua cort d’oportunistes d’ocasió que, negant la major quan les coses venen tortes, sobreviuen com ningú en l’arena política, si fa falta -com li passà a Camps i ara mateix a Mazón- contradient-se fins a la sacietat i amagant el bult tantes voltes com faça falta per allò de repartir estopa (=merda) en tal de no assumir la veritat, que només és una i a la vista està.
Però no només és Mazón qui està en la picota, en aquest cursus honorum de la imfàmia i de l’horror també ho está la resta del Consell i bona part dels càrrecs que el composen, una autèntica col·lecció de mediocres de mig pèl triats a consciència del viver inesgotable d’un partit podrit fins el lleu. Em pregunte recurrentment què els veu una massa de valencians per a votar-los una volta i una altra més? Qualsevol altre partit, sobretot d’àmbit autonòmic, haguera desaparegut del mapa fa anys amb menys d’una dècima part dels destarifos que adornen als populars d’ahir, d’avui, de sempre. Què ens passa com a valencians? No en tenim prou amb tasses i tasses de caldo putrefacte?, no n’hi ha prou amb dècades d’impresentables representant-nos indegudament mentre es burlen manipulant el personal fins a l’extenuació?
Demà, si la nova DANA ho permet, Carlos Mazón compareixerà en les Corts per a donar-nos -disset dies després de la tragèdia!- les explicacions pertinents en seu parlamentària, de nou a contar-nos la seua enèsima veritat, òbviament una gran mentida per allò de soldar la seua persona al càrrec de Molt Honorable la resta de la legislatura i fer els canvis estètics de costum. Tot menys adreçar-se al poble valencià demanant perdó públicament quantes voltes faça falta i, acte seguit, dimitir i mamprendre camí cap a casa.
Hem comprovat, entre sorpresos, incrèduls i indignats, com un personatge digne d’opereta bufa, un xarraire de poca monta i menys gràcia encara, un autèntic embabucador i mentider compulsiu, no ha deixat de dir i desdir-se alhora, d’insultar la intel·ligència per a sobreviure políticament quan, sent sincers i lamentant-ho a parts iguals, més de dues-centes vides perdudes pesen sobre la seua ineptitud.
Demà, com deia, més del mateix i així seguim (suma i segueix) amb aquesta colla de desaprensius que atempta diàriament contra el poble que se’ls suposa que representen i, pitjor encara, la seua dignitat.