BARRERA A PORTA GAIOLA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Experimentat en el toreig, Vicente Barrera torna a l’arena, però una sorra que no li és tan familiar –tret d’amistats i negocis-, la de la política. Avui un fangar lluny de la suavitat de la de la plaça de bous en altres dies d’estiu canicular. L’extorero, ara vestit d’executiu –com els apoderats de la seua antiga professió o El Soro en un programa televisiu sobre tauromàquia-, no trobava personal per a dirigir el departament negociat amb Mazón poc després del 28-M. Cultura i Esport, una conselleria maria per als populars (com per a tots els seus antecessors, dissortadament), més encara en disgregar-la d’Educació, s’unia a la vicepresidència de la Generalitat en la figura del maestro com a representant de VOX, eixa formació de velles glòries sempre presents que congrega terratinents, ramaders, toreros, aficionats a la Fiesta nacional i els seus ramals i tot allò que, diuen, té a veure amb l’Espanya cañí (perdó, rural).
Una nova conselleria dotada de l’almoina pressupostària del Consell –com també abans com a secció, tot cal dir-ho- per a la qual li ha estat difícil trobar matèria gris perquè la dirigisca. Ja se sap que eixe partit ultramuntà no compta precisament amb personal adient qualificat per a bastir-se de quadres intermitjos en tot allò que pretén gestionar, més enllà de les habituals proclames incendiàries amb què acostuma. L’íntim d’Abascal, que suposem ha fet un sacrifici personal suprem en acceptar doctorar-se en aquests afers, no ho haurà tingut fàcil en aquest sentit, però, clar, sempre hi ha qui renega de les seues conviccions quan el tren passa per davant seu i es puja a ell d’un bot sense mesurar les conseqüències.
Així ha d’haver esdevingut amb gran part de la quadrilla que l’acompanya en Cultura, a falta de saber l’agraciat que dirigirà l’Esport. Paula Añó Santiago, alhora valenciana i barcelonina des de fa tres lustres, del PP, Barcelona pel Canvi i Valents successivament, ara de sobte recala en l’òrbita de VOX com a secretària autonòmica de Cultura de la Generalitat Valenciana. Veient els antecedents d’aquesta experta funambulista, a cavall entre el Principat i el País Valencià interessadament (el seu òbviament), ens espera una legislatura tan mogudeta com entretinguda per allò d’espantar els fantasmes que gent com ella veu per tots els costats i així justificar les responsabilitats que ostenten sense cap mereixement. Una terna que, de moment, es completa amb Sergio Arlandis López, en la direcció general de Cultura, professor i poeta de l’Estudi General, i Pilar Tébar Martínez, en la direcció general de Patrimoni, historiadora de l’art, responsable fins ara de la Institució de Cultura Juan Gil-Albert i presidenta de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art. Un còctel ben peculiar disposat a oferir dies de glòria torera a la societat valenciana i sobretot espanyola, encara que cap dels tres esmentats forma part del partit de Barrera, almenys que sapiguem. Tres sants per a una anda, la de la ultradreta en definitiva, encarregats de fer realitat el miracle que enyora Barrera i també Mazón: ‘no mos faran catalans’. Quan, pobres d’ells, no saben que els miracles no existeixen tret de ments malaltes i malaltisses com les seues, capficades en dividir per a servir-se de les institucions i mai per a servir al conjunt del poble que representen. Sobretot quan tampoc són creients ni practicants segurament sinó hipócrites integrals.
Barrera agenollat, a porta gaiola, prou farà en resar i encomanar-se a tot el santoral perquè els bous que va a lidiar a partir d’ara amb els seus subalterns són tan ficticis com els gegants amb què lluità el Quixot, però alhora tan reals com els molins de vent que encara hi resten dempeus a terres manxegues, tants segles després del combat novel·lat per Cervantes. ‘¡Que Dios reparta suerte!’.