BESTIESES CULTURALS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​No han passat ni dos mesos des de les eleccions del 28 de maig i ja va prenent forma i adquirint (mala) fama el nou gabinet encapçalat pel cantant melòdic frustrat Carlos Mazón, ara Molt Honorable. Al paire amb aquest tipus de gent que va provant sort ací i allà i sempre troba l’amagatall en la tómbola de la política, com Zaplana, que volia fer-se milionari a correcuita o –molt abans d’ell- un tal  Hitler, que fracassà com artista malauradament. No són especulacions, són dades objectives i fefaents.

​Tanmateix, cal ressenyar que si aquesta gent arribà on arribà sense cap mèrit rellevant tangible és perquè l’oposició no els ho posà massa difícil. És a dir, els executius de Ximo Puig i Joan Lerma en clau valenciana i la presidència de Von Hindenburg en clau alemanya, respectivament. Les dades són tossudes.

​Sense ànim d’extrapolar (que no desbarrar) i centrant-me a casa nostra, que és el que interessa, l’esperança dipositada en l’esquerra des del 2015 s’ensorrà vuit anys després, sobretot per demèrits propis que no pas pels mereixements dels seus rivals, a pesar que entre la gestió d’uns i d’altres no hi ha punt de comparació.

Una de les claus que explica sense ambages que el país no funcione com calgués quan es produeixen aquesta mena de situacions, però no l’única, quan aproximadament la meitat dels votants que exerciren el seu dret propiciaren el canvi en condonar-los alegrement als nous inquilins del palau de la Generalitat les mil-i-una malifetes durant els dos decennis immediatament anteriors, a més de fer-ho de la mà còmplice de la ultradreta com a novetat infame. La qüestió és més de fons, de calat en diríem, i afecta de ple a la societat valenciana que, com tothom recordarà, fa uns anys revalidava automàticament el poder dels populars amb incomprensibles majories absolutes a pesar que l’electorat estava més que assabentat de la corrupció a gran escala, de l’accident de la Línia 1 de metro, dels fastos innecessaris amb què generosament es regava monetàriament la Fórmula 1 i l’America’s Cup, del tancament de la radio-televisió pública, de la criminal desatenció als sol·licitants de la Llei de dependència, de la sorna que generava la gestió de les residències de majors i, també, la del fem amb què uns pocs i coneguts s’enriquienamb greus perjudicis per a la natura…

La prova del cotó, una de tantes més, però aquesta ben rellevant per a la reflexió que plantege, és sens dubte la tauromàquia i el seu impacte vertaderament brutal al País Valencià. El cavall de batalla on realment es mesura el nivell maduratiu i intel·lectual –cultural, en definitiva- de molts dels nostres conciutadans. El taló d’Aquil·les que sobredimensiona vergonyosament un valencià de qualsevol altre espanyol –no diguem europeu- i un vertader viver de vots per a dretans i ultradretans. Una activitat festiva per a l’entreteniment i la diversió d’aficionats i d’hordes embogides davant el risc físic, el maltracte animal, la sang vessada i, també, la mort. Tot això i, clar, el negoci que suposa per als professionals vinculats directa o indirectament al sector (toreros, ramaders, veterinaris, intermediaris, fusters, ferreters, loters, asseguradores, ambulàncies, sanitaris transportistes…) quan ningú no repara en els costs superlatius que aquesta mena de vandalisme permès genera als consistoris i el segrest de milers de veïns quan parlem de Bous al carrer. Deutes que, en silenci, sufraguem tots plegats dels nostres imposts i que, a molts, els coarta la llibertat que alguns han convertit en llibertinatge amb la vènia de les institucions públiques.

​Un panorama que l’esquerra no s’ha atrevit ni ha volgut regular per allò de no malhumorar els bouers (el tema de les assegurances ho palesa amb claredat en els darrers dies de l’executiu de Puig, encara que li ha servit de ben poc) i que l’oposició en bloc ha explotat convertint les promeses en un veritable manà de sufragis dels partidaris d’aquest horror, quan, a més, hi ha una llei estatal vigent que protegeix els animals del patiment.

​Les dades que aquests dies han eixit a la llum per mitjà de Levante-EMV retraten el desgavell i eleven a patrimoni cultural valencià la tauromàquia, o el que és el mateix: la bestialitat és cultura. Atents als esgarrifadors números de 2022, segons les autoritzacions lliurades: 8.702 festejos (Castelló, 52,63%; València, 36,6%; i Alacant, 10,77%), 2.461 dies concedits per a la seua celebració i 259 municipis en què es realitzaren (Castelló, 48%; València, 41%; i Alacant, 11%). Si anem al detall, s’amollaren 678 bous salvatges (cerrils), 98 bous ensogats, 54 bous a la mar i 3.252 vaques; s’embolaren 1.467 bous, hi hagueren 817 encierros i altres 2.275 bous foren gaudits en places habilitades a l’efecte. És a dir, no hi ha autonomia que iguale en aquest sentit a la valenciana. Ni de lluny.

​Si el total de municipis valencians és de 542, l’any passat quasi la meitat (259) tingueren bous i vaques en qualsevol de les modalitats descrites, autoritzades per l’administració pública. Aquest any en curs i els que estan per vindre es poden batre tots els rècords, sobretot després de l’arribada del PPCV-VOX a la Generalitat i amb un extorero com a vicepresident del Consell i conseller de Cultura i Esport.

​Les dades, sempre tossudes, delaten les actituds de l’esquerra temorosa i la (ultra)dreta envalentida davant d’aquesta mena de bestieses totalment evitables on curiosament no s’aporten els números rojos, alguns d’ellssuposadament a cura de les assegurances a càrrec de l’erari públic (braus i vaques llastimades, mortes o sacrificades, bouers caiguts en acte de servei/combat o ferits de diversa consideració, els costos sanitaris i de seguretat, el malbé al paviment, mobiliari urbà i les vivendes particulars, el segrest d’una part de la població, el consum exacerbat d’alcohol, la brutícia i la seua neteja, la participació il·legal de menuts, els càntics partidistes que no venen a compte…).

​Aquesta mena de bestieses elevades a cultura, per populars que hi siguen, ajuden a explicar i entendre com som, cap on anem i de la mà de qui ho solem fer. Ens agrada viure perillosament, no ens queixem. En el pecat portem la penitència, com se sol dir. No hi ha més. Pa i circ, carpe diem i que el món rebente per algun costat, és igual que a casa pròpia.