Bonifaci Ferrer, de Senyor d’Alfara a General Cartoixà

Article d’Albert Ferrer- Universitat de València

Bonifaci, germà de mestre Vicent Ferrer, com es coneixia al frare dominicà abans de la seua canonització, fou fill del seu temps i, també, una personalitat força controvertida, bé és cert que a un altre nivell que la del famós taumaturg. De fet, seguí alguns dels seus primers passos en ser cinc anys menor, com accedir a diversos beneficis eclesiàstics i, paral·lelament, procurar-se una sòlida formació religiosa. Tanmateix, a diferència de Vicent, Bonifaci finalment no optà per abraçar l’estat religiós quan tingué l’oportunitat de fer-ho, sinó que decidí seguir formant-se en els estudis de dret i així poder exercir com a advocat en el futur, vocació  que el va conduir als estudis generals (o universitats) de Lleida i Perugia. De nou al reialme catalano-aragonès, després d’una accidentada estada italiana, sembla que es va doctorar en dret civil en la capital del Segre, viatjant de bell nou a València per a poder treballar de la professió.

Al cap i casal s’establí, alhora que exercí la docència en una càtedra creada pel bisbe Jaume d’Aragó. Segons pareix, fou un advocat d’èxit en una etapa de creixement de la urbs i, en particular, del seu actiu call, necessitat d’una ampliació polèmica que, malauradament, tingué un tràgic final el juliol de 1391. Entre la clientela del nostre protagonista sembla que es trobaven alguns prohoms jueus, res estrany en eixe context, i, pels seus bons oficis i lògica ambició política, arribà a síndic de València, un càrrec representatiu que li va permetre participar en les corts que, el 1388, havia convocat Joan I d’Aragó a Montsó. En realitat, Bonifaci ja havia teixit prèviament una sòlida clientela i relacions al més alt nivell amb el propi Martí, infant d’Aragó, que, per la mort prematura del germà, es cenyirà la corona del reialme el 1396, i pot ser que amb l’aleshores cardenal Pedro Martínez de Luna, futur papa Benet XIII, en alguna de les seues visites a la capital del regne.

De fet, Bonifaci Ferrer s’havia casat el 1382 amb una dama que havia aportat una dot ben considerable al matrimoni, s’havia establert a prop de la seu i del matrimoni anaren naixent fins a un total d’onze fills, dels que n’acamparen nou. Anys, sembla ser, de treball ben fructífer, vida familiar en harmonia i, com hem assenyalat abans, èxit fulgurant que, alhora, el possibilitaren d’adquirir un senyoriu a la vora del Carraixet en l’actual Horta Nord, Alfara (del Patriarca), en el cim de la seua carrera als 33 anys d’edat. Just en el moment en què el seu estel declinarà abruptament en el context de l’ambient enrarit que es visqué a la localitat aragonesa entre la cort i la representació valenciana de què formava part. Un assumpte que, al remat, acabà amb la fulgurant destitució de la comitiva per l’enuig reial i, seguidament, el seu processament per traïció.

Un moment clau en la biografia de Bonifaci que coincidí amb l’estada a Avinyó de Vicent Ferrer, com a confessor que era del papa Luna, durant la seua residència en terres franceses des de l’esclat del Cisma d’Occident, en el qual hi havia dos pontífexs simultanis i, consegüentment, dues obediències diferents. La seua destitució com a síndic i la greu acusació que pesava sobre el seu honor comportaren l’apertura d’un llarg judici que durà sis anys en diverses ciutats del regne. Un procés que privà de la llibertat d’antuvi a Ferrer en ser declarat pres, no poder eixir dels límits de la municipalitat a què pertanyia i, per tant, sense poder exercir lliurament el seu ofici ni tampoc gestionar directament el senyoriu que havia adquirit, encara que en aquesta etapa aconseguí afegir a allò purament territorial la condició de jurisdiccional, convertint-se de facto en un petit feudal. Aquest dalt-baix en la seua fama, que no fortuna, finalitzà el 1395 en arribar-li a ell i els altres síndics l’absolució i, poc més tard, el perdó reial en seure’s al tron Martí I d’Aragó. Tot i això, les desgràcies no feien més que acumular-se en la parentela de Bonifaci, doncs en l’anomenada mortaldat dels infants havia perdut les set filles i, poc després, també a la seua dona. Moment crucial en què, amb dos fills menuts encara vius, decidí vendre Alfara pel doble que li havia costat, encomanar la seua nissaga a la seua germana Constança, fer testament dels seus béns i ingressar en la cartoixa de Portaceli (Serra). És a dir, abandonar el món i recloure’s de per vida entre els murs de la clausura i el silenci per a pregar per la seua ànima i la seua família.

Nogensmenys, lluny de porgar les seues penes en soledat perpètuament, Bonifaci engegà inopinadament una altra vida com a religiós, ja que, després d’una meteòrica ascensió en el convent, arribà a ser el seu prior el 1400 i, dos anys més tard, general de l’orde des de la Grande Chartreuse a França, en un escenari en què, tal com passava en el papat, la regla estava també escindida en sengles obediències. La forta personalitat, preparació i observança de Ferrer foren puntals importants en aquesta progressió, però no ho foren menys les influències de Vicent Ferrer, qui, en últim terme, l’aconsellà fer-se cartoixà i ja tenia un contrastat predicament allà on anava; Benet XIII, qui veié en ell un aliat per a les seues futures aspiracions; i, per descomptat, el rei Martí, també conegut com l’Eclesiàstic.

En conseqüència, l’ara monjo cartoixà es convertí també en una mena de conseller àulic que participà, entre d’altres esdeveniments importants, en el Concili de Pisa (1409), el Compromís de Casp (1412) i, entremig, fou reafirmat el 1410 com a general cartoixà des de Valldecrist (Altura). Fins i tot, tingué temps de veure com l’únic fill que li quedava, Joan, professés també com a monjo en la fundació de l’Alt Palància. Lloc en què trobà la mort el 29 d’abril de 1417, tot just quan al Concili de Constança s’havia resolt la unificació de l’Església catòlica i el nomenament d’un nou pontífex, amb la destitució fulminant dels papes cismàtics, per tant del papa Luna, que, sol i abandonat, va recloure’s al castell de Peníscola fins la seua mort el 1423.

Com a instantànies de la seua personalitat i peripècia vital ens queden bastants testimonis a hores d’ara, però potser cap com el retrat que, entre 1396 i 1397, li féu al viu el pintor florentí Starnina per al retaule que finançà per a la seua capella familiar a Portaceli. La seua efígie, com la de la seua dona Jaumeta en el mateix conjunt (ara en el Museu de Belles Arts de València), es converteixen encara avui –en un panorama pandèmic com el pestífer d’aquells temps remots, salvant les distàncies- en testimonis que vénen a demostrar que els actors canviem, no així les situacions en les que actuem al llarg de la història generació rere generació.