Capritx, ignorància o alguna cosa més?

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Des del mateix dia que es va fer públic el substitut de Carlos Reyero en la direcció del Museu de Belles Arts de València, les declaracions del seu futur (i actual) responsable no han deixat ningú indiferent. Vull dir, entre els més bé pocs que –per desgràcia- senten algun interès o preocupació per la centenària institució artística i cultural. La societat valenciana, per mitjà dels seus incapaços representants polítics, porta massa anys en el pecat la penitència.

Carmen Amoraga, que no passarà a la història de la Generalitat ni pels seus mèrits per a liderar el departament que, graciosament, se li assignà ni per la seua solvència i despreniment contrastats com a gestora durant dues legislatures –quelcom habitual en eixa àrea tan sensible per poc que mirem arrere-, necessitava un museu que no donés problemes ni feina extra. En altres paraules, un espai tan transparent que esdevingués un dia invisible. És el que a hores d’ara ha aconseguit mitjançant alguns primers actors i altres de secundaris -Casar, Vila, Reyero i González- que han passat per les seues instal·lacions.

Casar i Vila provenien del món de l’arquitectura, el primer avalat pel seu segon cognom (Pinazo) i l’altra per exercir de transició ‘tranquil·la’, mentre que els altres dos ho feien des de la història de l’art, per altra banda el camp del coneixement més afí; però cap d’ells ho feia des del profund coneixement de la pinacoteca ni avalats per la seua gestió museística. Dels dos darrers, el de Santander semblava el millor candidat per la seua llarga investigació i coneixement de l’art espanyol del segle XIX, atès que el valencià treballa l’arquitectura i festa barroques en les seues línies d’investigació. El primer es jubilà anticipadament sense pena ni glòria, això sí, com a màxim responsable d’una important pinacoteca pública, mentre que es pensà en l’altre com a substitut per allò de quedar en segon lloc en el concurs que es féu ad hoc i, de passada, no marejar massa la perdiu a nivell informatiu amb tant re(canvi).

I és que el tripartit nascut del Botànic passarà un dia al record, en matèria cultural i artística, com una plana en blanc que ni tan sols els interessà paginar. Una decepció inesperada després d’anys de fastos innecessaris obra dels seus antagonistes –és cert- que ha pagat a base de bé (cruelment, vaja) una baula tan sensible com deficitària de la societat valenciana –de la qual el museu és només una part-, ara per pura inanició.

Tornant a l’assumpte que ens ocupa, les declaracions apaga-focs que l’actual director del museu de referència segueix fent semblen, més que insòlites justificacions, una coartada perfecta al despropòsit més contumaç i nihilista en una agenda -de la directora general de cultura i patrimoni- en què la millor anotació que pot haver-hi és la que no hi és i, si pot ser, que no es note massa o, millor encara, gens ni miqueta. Ja saben, ací pau i allà glòria.

Així estem a hores d’ara i molt ens temem que així acabarem la legislatura en la  matèria que ens (pre)ocupa. Un altre assumpte, aquest de detall, és la recent retirada de l’obra de Gaspar Requena de la mostra permanent del museu valencià entre les pintures que hi ha a la sala dedicada als joanescos i Sarinyena. Sobretot quan aquest pintor col·laborà frec a frec a les ordres de Joan de Joanes i fou gairebé l’únic, a banda de Vicent (Joanes) Macip Comes, que intentà seguir-lo fil per randa en la seua producció autònoma fins l’eclosió del seu fill, Vicent Requena. Com va demostrant-se a poc a poc, algunes peces atribuïdes al mestre foren en realitat obra de Gaspar, ja que mentre treballà amb ell, es va supeditar quasi mimèticament al seu estil.

Com podem entendre aquest criteri? Pot ser per capritx, actitud que no parlaria bé d’una decisió presa a títol merament personal; ignorància, procedir que palesaria una cridanera manca de familiaritat amb el període estilístic a què pertany; o alguna cosa més que no volem ni pensar, perquè no es pot dirimir la divergència ocultant l’existència dels objectes d’estudi sense més.

En tot cas, desitgem equivocar-nos en tot el que hem referit, res ens agradaria més que el museu assolís d’una vegada el rol que li correspon com a primmirat dinamo cultural del cap i casal, com ja manifestarem en el passat. Tant de bo amb Amoraga i González, sense més dilació. Al remat, és responsabilitat de la dirigent que l’esmentat espai deixe de ser d’una vegada per totes una creïlla calenta i del professional traure-li la substància i deixar de considerar-lo una passarel·la per al seu propi lluïment. Ells són els seus caps visibles perquè així ho han volgut, a tots dos els correspon gestionar-lo com cal en benefici de la societat que el sosté amb els seus impostos i necessita del seu dinamisme.