CASCS URBANS PER A VIANANTS, ¿CENTRES HISTÒRICS MORTS?

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No serà un servidor qui pose en dubte les bondats que comporta fer més saludables els nostres pobles, així com millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Tampoc que les autoritats competents prenguen cartes en l’assumpte i actuen en conseqüència. Tanmateix, la problemàtica que presenten els pobles de l’Horta, sobretot els que no arriben als 20.000 habitants posem per cas, és que unes mesures, diguem-ne, massa restrictives (podem dir, profilàctiques en excés) acaben per perjudicar una part del seu veïnat, justament el de més edat que es sol concentrar en els seus cascs urbans. Aquest axioma, que qualsevol pot comprovar sense gaire esforç, és el que esdevé en algunes de les localitats de la comarca. En alguns casos perquè s’ha aprofitat el desdoblament que proporcionen els nous vials, que descongestionen pobles travessats o acaronats –des que són pobles (és a dir, fa un munt de segles)- per antigues calçades per a convertir-los, de sobte, en carrers; en altres ocasions perquè s’ha decidit vedar, gairebé per a vianants i ciclo-turistes, determinades zones dels cascs antics.

Com a observador, m’he anat adonant que pobles vertebrats per l’antic camí reial de Morvedre, i que inclús deuen la seua toponímia històrica a eixa circumstància, han convertit l’antiga carretera en carrers ‘majors’ en què gairebé l’únic trànsit permès és el del veïnat i el de càrrega i descàrrega. Consegüentment, d’artèries principals de caire popular i comercial han passat de cop i volta a una via pública més. Els negocis que suraven per eixe motiu han deixat de fer-ho, això sí (no podem enganyar-nos) a costa d’una vida sense contaminació acústica ni ambiental. Tanmateix, una gran part dels seus habitatges són cases de poble, unifamiliars majorment, on sovint han quedat com a veïns gent gran o molt gran. Vull dir, carrers extremadament llargs amb molts pocs habitants -si ho comparem amb altres zones més modernes cap on s’ha dirigit el creixement urbà- que, encara que eviten el tràfic, s’han empobrit notablement ja que, en no haver negocis perquè ara no són rendibles, ni tampoc els xiquets o joves d’abans que els gaudisquen, s’han quedat apagats, literalment morts perquè molt poca gent fa la vida de carrer d’abans.

Un cas molt semblant al que ocorre en localitats en què s’entrebanca el màxim possible la circulació de vehicles, per allò que el nucli urbà (habitualment el centre històric) vaja passant a ser d’ús quasi exclusiu de vianants i ciclistes. Un fet que, sent positiu com ja hem esmentat, tampoc és potser la solució ni molt menys la panacea, atès que es corre el risc que eixes zones -ja de per si envellides a més no poder en què viuen proporcionalment pocs habitants- perden la xarxa de xicotets o mitjans negocis que formen part de la seua quotidianitat i dels seus veritables usuaris a diari.

Tinc molt clar com no m’agradaria que fossen els nostres pobles, desvirtuats fins a la sacietat per un creixement desmesurat tan interessat com mal digerit, des del final del franquisme fins avui mateix, que s’ha acarnissat sense cap mirament amb l’horta, allò que ens fa únics i de veres saludables, tot siga dit de passada. Però per a fer-los més habitables (=sans) i conservar la traça dels vells carrers amb els seus millors edificis, ¿cal deixar-los morir lentament per pura inanició quan no són ni de lluny els de capitals com València ni ciutats com Torrent, Paterna o Mislata, posem per cas?

No som noruecs, suecs, danesos ni tampoc alemanys ni holandesos –ni falta que fa-, som mediterranis. Ni el nostre urbanisme és el seu ni tampoc el clima, la cultura i idiosincràsia malgrat ser tots europeus occidentals. Tothom volem llocs on viure més dignes i saludables, com –ja posats- tindre el seu nivell adquisitiu (clar que això és un impossible), però torne a insistir: hi ha accions que no es poden trasplantar d’allà a ací sobtadament encara que ho puguen recomanar determinades institucions internacionals. ¿De què serveix un poble saludable si per aconseguir-ho es deixa morir el dinamisme d’una part del seu traçat urbà més distintiu i, amb ell, a la seua gent?

Al remat, el vell dilema, avui més patent que mai pels efectes de la pandèmia, ¿què és primer, la salut o l’economia?, ¿hi ha, potser, una via intermèdia? En eixes estem, però cal recordar a qui corresponga que entre el blanc i el negre sempre ens queden el gris i els seus matisos.