Caure en gràcia i ser graciós
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Des que som menuts, una de les frases fetes que més recordem en boca dels nostres progenitors és la que encapçala aquestes lletres. De fet, en aquella etapa tan dolça de les nostres vides ens estranya que tot no siga la mateixa cosa i són els anys els que li donen la seua veritable dimensió. És aleshores quan ens adonem de que gràcia i graciós no són, ni de lluny, termes coincidents en eixe precís context.
En qualsevol aspecte de la vida, aquesta mena de sentència té tot el sentit, aquell que ens situa en el món i dirigeix les nostres accions a nivell personal i professional. Des d’aquesta òptica, hi ha qui “sent graciós” no fa gens de gràcia, mentre qui no ho és –ni té perquè ser-ho- “cau en gràcia”. No cal buscar-li tres peus al gat, doncs depén de la situació el que l’un i no l’altre se’n duu el gat a l’aigua.
Aquest raonament ve a conte dels fastos dedicats –en forma d’exposicions, conferències, publicacions…- a Sorolla en el seu any i, per contrast, les mínimes atencions que gairebé quasi tots els seus col·legues valencians contemporanis a ell mai no han rebut i, potser, mai no rebran. Sorolla, no en cap dubte, és un pintor “caigut en gràcia” entre la població valenciana per molts motius que tenen a veure amb la seua peculiar idiosincràsia, mentre Domingo, Muñoz Degraín, Abril, Pinazo, Sala, Benlliure, Garnelo… no passen de “ser graciosos”, si em permeten expressar així la seua fortuna artística.
Tots ells foren excel·lents pintors, no només a nivell local si no estatal, practicaren una pintura basada en els mateixos fonaments tècnics, retrataren la societat del seu temps i se’ls considera com la generació d’argent atesa la seua qualitat, en comparació a altres fites artístiques assolides pretèritament de la mà de Joan de Joanes, Josep Ribera, Francesc Ribalta o Jerònim J. d’Espinosa, integrants grosso modo d’aquell Segle d’Or espanyol.
L’aventura nord-americana de Sorolla pot ser que siga el punt d’inflexió que el distingeix de la resta, tant com la decisió de domiciliar-se a Madrid i, ja desaparegut, la voluntad de la seua vídua, Clotilde, de vincular el seu llegat a l’Estat espanyol, acció que seguiren els seus descendents immediats. El cercle es tancava i d’aquelles espurnes aquesta flama que, veient el que esdevé a València a hores d’ara (i el que encara queda), crema i molt.
Que jo recorde, en les darreres tres dècades sengles esdeveniments vinculats amb Sorolla han posat d’alguna manera les potes cap amunt al cap i casal: 1989, 2007 i 2023: l’exposició dedicada en l’IVAM en temps de Lerma, la “Visió d’Espanya” amb Olivas i l’actual “Any Sorolla” amb Puig. La primera deixà considerables coles com a record –com si es redescobrira l’autor; la segona, a més del mateix, viatjà per algunes de les principals ciutats espanyoles –com una mena de reivindicació d’aquella Espanya; i aquesta consumarà el clímax definitiu -com una mena de Falles extemporànies. En realitat, la reivindicació permanent d’un pintor al que la resta de col·legues sembla seguir com a mera comparsa perquè així ho decideix el poder polític (i cultural) de torn i així ho accepta la història de l’art. Al capdavall, la disciplina que s’encarrega d’estudiar-lo i mostrar-lo en les millors condicions possibles.
Malpensat com sóc –m’ho reconec i així evite que m’ho retruquen, però com a insult-, sempre he cregut que a Madrid i València hi ha una mena de lobby interessat en veure en l’obra de Sorolla més del que pintà, com sabem, moltíssim i variat. No s’explica d’una altra manera el seu continu redescobriment en determinats moments, així com les lectures de conjunt que es fan de les seues pintures, quan en vida coincidí amb molts altres grans pintors espanyols, a banda dels valencians citats, com Madrazo, Fortuny, De Beruete... Sense esmentar com es cotitzen les seues obres en el mercat de l’art, encara que no siguen de la categoria de la seua producció més coneguda o popular.
Tornant al principi i al seu fil conductor, no és el mateix ser graciós que caure en gràcia, com deien els més majors. Graciosos hi ha molts, que caiguen en gràcia uns pocs i, com Sorolla, per alguna cosa més que per la seua categoria contrastada com a pintor. Potser per la instantània que deixà d’una societat com l’espanyola fa poc més d’una centúria, una Espanya que no existeix –coincident amb la pèrdua de Cuba i Filipines- però que hi ha interés en ressuscitar de tant en tant, com aquella Espanya imperial decadent a través de Velázquez, curiosament un dels pintors que més va influir en el valencià.