CEGUESSA DAVANT LA SEQUERA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Quan la calor escalfa de valent, la pell es resseca i la boca s’empasta, la gola es tanca i el llagrimal amolla alguna llàgrima. Aigua del cos que, en caure lentament per la galta, recorre la superfície àrida de la cara com si solcara un territori abrupte, cremat pel Sol; així fins que ens la sequem en un exercici quotidià a què no prestem importància. Un bany a la mar o a la piscina, o una generosa dutxa acompanyada d’un bon glop d’aigua o refresc reparen l’energia perduda fins a una altra ocasió.

Des de l’experiència diària, què fàcil és mantenir el cos hidratat en qualsevol període, posem per cas durant l’estiu abrasador. Disposem de totes les comoditats perquè no patisca i puguem gaudir d’una estació tan extremada, cada volta més i amb major virulència. Una acollidora ombra,  una miqueta de vent de llevant o l’aire condicionat són imprescindibles perquè evitem la suor, producte de la humitat.

El cos ho agraeix i la ment es distrau en un exercici repetit des de ben menuts fins que la consciència ens acompanye, perquè la resta no és vida, és una altra cosa. Ben mirat, sense ser amfibis, peixos, crustacis ni insectes, necessitem l’aigua per sobre de qualsevol altra cosa. Més que el menjar, sent aquest imprescindible també. De fet, al llarg d’una existència mitjanament llarga un de nosaltres pot berenar-se, com aquell que diu, alguns porcs, diversos ovins i caprins, un bon nombre de gallines i pollastres, no pocs conills, algun ànec i tito, més d’una vaca, bou o haca, consumir ous, llet i mantega a mansalva, algunes fanecades d’arròs, albergina,  creïlla, ceba, lletuga, tomaca, bajoca, carxofa, carlota, cogombre, api, pimentó, oliva, taronja, meló, plàtan, bresquilla, raïm, poma, pera, cereals, sense oblidar-nos dels fruits –ara esquifits- dels aqüífers i de la mar. En justa proporció, són certament incalculables els milions de litres d’aigua potable que directament usem al llarg del temps per tal de subsistir tal i com ho fem, totalment inconscients, com si els recursos foren eterns i la capacitat de la naturalesa per a regenerar-se infinita.

Només analitzar un dia d’estiu –sense anar més lluny- és prou bagatge per a fer-se una idea aproximada del despropòsit hídric de què pocs es lliuren. Precisament els que no comparteixen aquesta bonança aterradora i fictícia d’Occident perquè prou fan en sobreviure a la desgràcia permanent. Fem un recompte aproximat i il·lustratiu del desgavell: llavar-se les mans i la cara, usar la cisterna del WC, dutxar-se per a entrar i eixir de la piscina, netejar-se els peus en eixir de la platja, tornar a dutxar-se a casa amb sabó, rentar la roba, netejar la casa, regar les plantes, cuinar, beure, fregar, buidar la garrafa d’aigua generada per l’aire condicionat… Total, uns 250/300 litres per persona adulta i dia sent benèvols? Xifres que, sense contemplar les conseqüències del canvi climàtic, aborronen, però que amb elles es tornen en vergonyoses, més encara si afegim les deixalles generades pel consum desaforat a la recerca d’abocadors col·lapsats .

En eixes estem o seguim en els albors del segle en curs, en què a Espanya s’han enregistrat ja tres sequeres a considerar (2005-2009, 2017 i 2019-2024), els incendis han proliferat exponencialment i no s’albira cap canvi en l’horitzó més enllà de l’actual bogeria de les renovables i de la suplantació agressiva d’espais naturals per camps de plaques solars i molins de vent descomunals, seguida de multitud de sostres particulars engalanats a consciència de negre. Un canvi esperonat pel preu abusiu de l’electricitat de les principals productores i distribuïdores d’energia, que, damunt, van d’ecològiques i respectuoses amb el mediambient. El llop transvestit d’humà, vaja.

No hi ha canvi de model ni l’hi haurà tampoc, atentes com estan les multinacionals a no perdre quota de mercat i de seguir fomentant polítiques consumistes a curt termini. Potser confiades que el clima done un respir tard o d’hora, encara que siga un parèntesi fugaç, i que el món seguisca les actuals pautes amb rics i pobres, com ho ha estat des què s’inventà el que anomenem civilització. En fi, massa déus amb peus de fang per a aquest planeta que pateix la sarpa iracunda dels sapiens, cecs i insatisfets de naixement.