Centre-perifèria

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Hereus com són -i així els agrada manifestar-ho sempre que poden- del centralisme més ranci, la direcció nacional (llegiu madrilenya) de VOX acaba de decidir amputar de quall el recolzament explícit pactat que, fins ahir mateix sense anar més lluny i des de fa gairebé un any tret de Castella-Lleó, li ha proporcionat al PP en l’àmbit autonòmic. A casa nostra, 360 dies que han donat per a molt i no precisament bo analitzat des d’una òptica purament democràtica, sense entrar en detalls. En realitat, una ruptura que no és tal ideològicament com s’ha comprovat en l’inici de la legislatura i que només afectarà previsiblement als càrrecs i les responsabilitats (vicepresidències i consellers) d’uns quants simpatitzants del partit d’Abascal. El pope que, després de fer visible la fumata des de la seu capitalina de la formació, creu que la separació amistosa, que no divorci, afavorirà les seues sigles (diu que impol·lutes per allò de servir i no de servir-se) d’igual mode que fa arribar un avís a navegants a Feijóo, el soci de qui no se’n refia però amb qui fins ara ha governat en cinc autonomies.

Mentre que el líder de VOX sobreviu escoltat per la seua guàrdia pretoriana a les seues pròpies decisions (algunes tan estrambòtiques com la moció de censura amb Tamames) i ordena el que ell entén com una mena de catarsi (=sacrifici) per a demostrar que el partit no s’agafa a les cadires, la pròpia i les dels seus pròxims sempre es troben calentes perquè d’elles no els belluga ningú. Un fet que potser comporte alguna conseqüència no desitjada entre aquells que han deixat d’escalfar les seues perquè així ho ha volgut Abascal, passant directament a l’oposició. Una oposició que no és tal, com dèiem, i que es substanciarà actuant i votant en la mateixa direcció que fins ara han fet, però des de fora dels nuclis de decisió. Al capdavall, immola els seus perquè no creu en les autonomies, solament pensa en aquell centralisme ranci de vora quatre decennis en forma de dictadura que s’entesta en reivindicar.

Veurem com digereixen els vertaderament afectats per la mesura les seues conseqüències a nivell personal i com es va traduint aquesta en els governs municipals i en els de les diputacions en què VOX fa costat sense fissures als populars, on la sintonia és idèntica que en el Consell com hem assenyalat. A veure com assimilen eixos defenestrats (=sacrificats) des de Madrid que a la vila i cort tot seguisca igual: seients i senyories.

És la lectura que Abascal ha fet després del que esdevingué a França les setmanes anteriors i també en les darreres eleccions europees, posant com a excusa la negativa a afavorir el repartiment dels menors immigrants indocumentats a les Canàries, veient que el PP o Se acabó la fiesta li estan menjant la torrada. Un acte, el de la ruptura recent, que tampoc garanteix cap èxit a VOX a curt i mitjà terminis, alhora que l’allunya de nou dels centres neuràlgics de decisió. Una inexperiència que tard o d’hora li passarà factura a una formació que predica l’odi i la mentida recurrent més enllà de cogovernar.

Entre el centre i la perifèria ells prefereixen el centralisme, on tot comença i tot acaba perquè així ho vol una minoria en perjudici d’una majoria diversa i multicultural que intenta obrir-se camí en la vida a pesar de la impostura i dels descervellats que la prediquen i, per a més inri, voten.