Cinc instantànies del Cap i Casal, altres tantes mirades a la ciutat al llarg de la història
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Qui li anava a dir a un oriünd d’Anvers, la dinàmica ciutat comercial en què desemboca l’Escalda on residí Rubens i pàtria de Van Dick, que estaria destinat a llegar a la posteritat la primera vista pròpiament històrica de València? Sens dubte, circumstàncies imprevisibles que, com tantes altres, esdevenen pels avatars capritxosos de la vida.
En un principi, Anthonie van den Wijngaerde –corògraf considerat el millor topògraf del seu temps- només fou reclutat per Felip II el 1557 per a pintar les batalles dels terços contra els francesos, com les de sant Quintí, Ham, Gravelines i Dourlens. Tot i això, amb el posterior encàrrec de dibuixar i pintar les principals ciutats dels seus dominis peninsulars, Van den Wijngaerde arribà a Madrid el 1562, ciutat en què faltà 9 anys més tard després d’haver completat la comanda règia. De fet, el trobem al regne de València l’any 1563, on, durant alguns mesos, pintà les vistes de Sagunt, València, l’Albufera, el Grau i Xàtiva (conservades totes elles a l’Österreichische Nationalbibliothek, Viena).
La ciutat més populosa era, sens dubte, el cap i casal amb uns 60.000 veïns, la qual va retratar un tant idealitzada des d’un punt enlairat imaginari escorat a la dreta del camí de Morvedre, convertint-se en la primera vista creïble (425×1.418 mm) de què tenim noticia i que acomplia la funció de facilitar la seua comprensió a pesar de les seues inexactituds.
La següent imatge versemblant de la capital valenciana fou obra d’un italià, Antonio Mancelli († ca. 1645), cartògraf que en temps de Felip III executà el seu plànol (497×776 mm); el qual, juntament amb el de Madrid realitzat anys després, són les dos úniques obres d’aquest estil que d’ell es conserven. La representació de València (1608), també des de la part septentrional, és, en aquest cas, molt detallada i minuciosa, convertint-se en el model en què vora una centúria més tard s’inspirarà l’oratonià i novator casolà Vicent Tomàs Tosca (1651-1723), la magnífica obra del qual -gravada per Josep Fortea cap a 1738, 947×1.427 mm- retrata la ciutat del barroc en plena Guerra de la Successió.
Des d’aleshores, les representacions cartogràfiques de València han estat freqüents, com també les seues vistes, difoses en molts casos a través dels gravats i la impremta com, sobretot, la fotografia. Tanmateix, pictòricament, la capital no sembla haver estat objectiu prioritari dels artistes –tret, això sí, de determinades vistes parcials-, per la qual cosa l’obra de Vicent Gómez García (València, 1926-2012) esdevé la més gran aportació a la representació plàstica de la mateixa al dedicar-li, gairebé monogràficament, més de tres dècades de la seua vida. El pintor que –prenent com a punt de referència el Micalet– ens llegà nombroses vistes panoràmiques o de detall que giravolten completament la seua esvelta fisonomia.
Els seus objectius, però, no eren els descriptius com sol ser habitual per allò de congelar la imatge de la ciutat en un determinat moment de la seua evolució, sinó més bé els pròpiament pictòrics a través del domini de la geometria i el color, per la qual cosa la seua personal visió de la ciutat –en particular entre finals de la dècada de 1970 i els primers lustres del segle XXI- se’ns mostra com a un camp d’experimentació continu de gran volada, fins ara poc tinguda en compte a pesar de les exposicions que se li dedicaren al Museu de Belles Arts de València (1981) i el Museu d’Història de València (2008) [vegeu la il·lustració que encapçala el text: “València sud, reflexió especular i modulació geomètrica” (1988)].
Al capdavall, un plantejament estilístic ben diferent al que proposà Ribera Berenguer (València, 1935-Castelló, 2016) des de la segona meitat dels anys 90 del segle passat, a partir d’un hiperrealisme expressionista molt particular.
