CONDEMNATS A REPETIR LA HISTÒRIA?

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Diuen que la història és mestra de la vida, una frase feta com qualsevol altra de semblant que –malgrat contenir una veritat absoluta en el seu esperit- sembla que no serveix quan es tracta de veritats més relatives, aquelles que precisament tenen més a veure amb l’individu que amb el col·lectiu en un determinant context com, posem per cas, l’actual. Diuen també que qui no aprèn d’ella està condemnat a repetir-la, una nova reflexió que ens alerta de les conseqüències, normalment negatives, de no extraure ensenyances de profit aplicables a la quotidianitat. Dues sentències complementàries que, ara mateix sense anar més lluny, prenen tot el sentit a Espanya quan –per primera vegada en democràcia, però després del franquisme- una extrema dreta desvergonyida pot conduir als populars a governar-la repartint-se el poder. Quelcom normal des del punt de vista conservador, que aplica la mateixa lògica a l’executiu actual pel fet d’haver-se conlligat il·legítimament el PSOE i Unidas Podemos en un govern batejat com a Frankenstein, pel recolzament que rep puntualment d’altres forces polítiques no grates als seus ulls depenent, clar està, de com isca el Sol.

Val a dir que eixes dues opcions, amb altres nomenclatures i protagonistes, s’han repetit al llarg del temps, moments que la història recull des de temps gairebé immemorials en forma de conservadors/reaccionaris i cosmopolites/progressistes. Una divisió profunda que, en línies generals, ha singularitzat les nostres societats més enllà d’altres experiències puntuals de caire marxista o anarquista. Els primers sovint relacionats amb el poder establert per naixement i posició, els segons a la recerca del mateix pel mèrit i la justícia social. Aquest statu quo fou, per exemple, molt visible en l’antiga Roma, la ciutat que en sí mateixa era un imperi en què, a mesura que conformava una societat multicultural, l’ala conservadora xocava freqüentment amb la popular per allò de que, mentre que l’estat es feia gran eixamplant les seues fronteres, aquella s’oposava a perdre, o que es difuminaren, els valors romans primigenis per aquella altra que no tenia complexes a l’hora de mesclar-se i practicar un lògic i enriquidor mestissatge a gran escala. Per als primers tota novetat hel·lènica fregava l’heretgia quan per als segons significava una renovació força enriquidora. El resultat: la cultura greco-llatina occidental, fins els nostres dies.

Salvant els segles, les distàncies i les circumstàncies, això mateix és el que en l’actualitat esdevé al País Valencià i, més extensament, Espanya. Els nostàlgics de que tot temps passat fou millor (com abans d’ells cregueren els generals Franco o Primo de Rivera, entre d’altres més) –avalats pel vot incaut de no poca gent, entre la qual hi ha molt de ressentit i amargat- han consolidat una posició d’intransigència que, fins i tot, condiciona l’acció dels dretans suposadament moderats, àvids de tocar poder de bell nou i, en el fons, la mateixa cosa perquè temen que valencians i espanyols, respectivament, deixem de ser-ho inopinadament i ens convertim en una altra cosa sospitosa pel mer fet d’obrir-se a la novetat, ser porosos i, en definitiva, creure que allò públic és universal i innegociable mentre que allò privat fomenta l’individualisme i les desigualtats. Mentre que uns defensen els drets de tothom els altres ho fan només d’uns pocs de forma obertament descarada.

Això és el que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre el 28 de maig i així ens lluirà el cabell on s’ha produït un canvi tan radical com inesperat i a contrapèl, això mateix és el que es dilucidarà el 23 de juliol en el conjunt de l’estat: ser moderns, oberts, integradors i mirar endavant o, potser, involucionar uns quants decennis contra tota lògica deductiva i interès general. Un estat de la qüestió que pot descriure’s amb altres adjectius, però no en essència.

L’ala ultra i dretana segueix a la seua convençuda que, desqualificant sense motiu i contradient-se palmàriament davant dels nassos de l’opinió pública, aconseguirà el seu únic objectiu: desterrar l’actual president, amb el seu govern i les seues polítiques en bloc; en definitiva esborrar la seua empremta com si d’una damnatio memoriae es tractara, a pesar que allò bo ha estat generalment molt per damunt d’allò dolent per a la col·lectivitat. Després vindrà la resta: deixar parcel·les de govern als ultramuntans perquè aquests campen pels seus respectes, com si revisquérem èpoques pretèrites d’infaust record. Un acte d’hipocresia –com estem comprovant ací, a les Balears, Aragó o en Extremadura sense anar més lluny- a què tan acostumats estan quan ells es consideren els únics legítims per a deslegitimar el progrés en majúscules i no el seu propi progrés.

La Secció Femenina saludant Franco

La disjuntiva és ben senzilla i la solució més encara quan la immensa majoria dels espanyols som treballadors, aturats, autònoms o petits empresaris i emprenedors. Què se’ls passà i passarà pel cap a centenars de mils d’indecisos, dones o joves és la incògnita que queda per desvetllar, sobretot quan –en essència- no són dels d’ells si no dels nostres, mal que els pese i els cause vergonya en la intimitat.

Estem condemnats a repetir la història en mans dels que enyoren tornar a viure una vida que no ens correspon, impresa en els llibres d’història i en la memòria de milions d’electors? Desitgem que no, sobretot per nosaltres però també per ells que, desconeixedors i incauts (ignorants en suma) en molts casos, ens faran reviure a tots plegats un autèntic malson. Almenys, major encara del que estem revivint en moltes institucions plenament democràtiques, desgraciadament.

Un últim apunt a propòsit de la mobilització reivindicativa d’ahir en les xarxes socials per part del món de la Cultura, molt més ampli i divers del que esmentava el succint text en diversos idiomes de l’estat. La Cultura és patrimoni de tothom i sabem com sol actuar la dreta més abjecta, però l’esquerra mai no està tampoc a l’alçada de les circumstàncies quan governa, encara que no arribe a censurar. Cal no callar la impostura que arriba potser per a quedar-se, però tampoc amagar els dèficits dels que prediquen ser progressistes sense creure-s’ho del tot per allò que la veritat dol.