Congrés. La Cartoixa de Portaceli (1272-2022), Vuit segles de testimoni
Facultat de Geografia i Història, Universitat de València
9, 10, 11 i 12 de novembre de 2022
[Starnina, Retaule dels Sagraments o de Bonifaci Ferrer, ca. 1397 (procedent de la cartoixa de Portaceli). Museu de Belles Arts de València]
“Sóc Dom Bernat Blanc, vull dir, el seu esperit que encara vaga per Portaceli des que vaig morir i les meues despulles es convertiren en pols, què importa quan. Seria, no en cap dubte, un monjo anònim més d’aquest venerable cenobi si no és perquè, vegeu per on, professí amb Dom Bonifaci Ferrer, el nom del qual –com sabeu- va emparellat a aquesta santa casa. Qui m’ho anava a dir a mi, qui li ho anava a dir a ell, que, home d’èxit fulgurant, també ho deixà tot per a porgar les seues culpes i penes en aquest aïllat paratge, allunyat del bullici i l’enrenou del cap i casal.
Tots dos érem membres de l’Església, jo clergue, ell beneficiat que declinà abans de poder-ho ser també per a dedicar-se a l’advocacia i els assumptes públics. El coneixia bé, ambdós érem doctors en lleis i els dos decidirem abandonar el món, morir en el segle en terminologia cartoixana, després de sengles fracassos produïts pels recels que suscitaren l’enuig d’altres a les nostres pròpies accions. Ell, recentment vidu i privat de gran part de la seua nissaga, deixà el seu lucratiu ofici, vengué el senyoriu d’Alfara i deixà la cura de Francesc i Joan, els únics fills que sobrevisqueren als embats de la pesta, a la seua germana Constança. Un servidor vinculà la seua fortuna a la cartoixa de Serra, el lloc d’on mai més no eixiria.
Pose la veu a aquest breu relat ara que Portaceli acompleix el 750 aniversari. Qui ho anava a dir, doncs quan traspassí la seua porta del cel només tenia poc més d’una centúria, era petita i humil, quasi insignificant als peus de la serra Calderona, i uns pocs religiosos l’habitàvem amb el ferm convenciment de salvar la humanitat sencera del pecat original a través del nostre exemple, mercès a les nostres oracions i privacions mundanes.
Tanmateix, aquell monestir no deixà de créixer des d’aleshores. Dom Bonifaci, abans de marxar a França per a assistir al capítol general on fou escollit prior de l’Orde, llavors escindit pel Cisma, fou qui exercí de mestre del cavaller aragonés Francesc d’Aranda, qui ingressà com a donat a penes dos anys després que nosaltres. La seua quantiosa fortuna i influència en les corts reial i pontifícia foren decisives en avant per a transformar de daltabaix el cenobi amb noves dependències, cel·les, un claustre i l’imponent aqüeducte que encara hi proporciona aigua corrent fresca i neta de les muntanyes veïnes.
[Vista de la cartoixa de Portaceli, des de l’oest]
Aquests, però, no foren els únics conventuals que sobredimensionaren Portaceli. Monjos com Pere Despujol, doctor en ambdós drets i amic del rei Martí, el saguntí Francesc Maresme, general de l’Orde de nou unificada, de gratíssim record per tota una vida dedicada en cos i ànima a la Cartoixa, o Joan de Nea, excel·lent administrador del patrimoni atresorat pels benefactors i amic del papa Nicolau V. Anys en què també la casa germana de Valldecrist, situada a les seues espatlles al terme d’Altura -l’única que comptà amb la protecció de la monarquia des que es col·locà la pedra fundacional-, veié ingressar conventuals de la talla de Joan Sanz i Pere Jordán.
Les dramàtiques circumstàncies que envoltaren els darrers anys de Martí d’Aragó i, per consegüent de la Casa de Barcelona, així com el seu traspàs sense descendència legitimada i l’interregne, suposaren, de retruc, que alguns conventuals professos de Portaceli hi participaren activament en el Compromís de Casp, on una altra dinastia fou elevada al tron el 28 de juny de 1412, una vegada llegit públicament el veredicte pel mestre Vicent Ferrer i d’innumerables violències. La influència del sant pare Benet XIII, de grat record malgrat la seua excomunicació, fou decisiva en eixe sentit.
Amb la mort a la Gran Cartoixa de Dom Maresme en 1463, qui, prèviament, havia escindit de la Província de Catalunya la de Castella, Portaceli assolí el seu cim en el context internacional. A partir d’aleshores, la fundació de Serra es consolidarà com un dels grans referents monàstics valencians que, segle rere segle, acollí nous i significants conventuals, així com excepcionals obres d’art entre els seus renovats murs. Un immens patrimoni espiritual, cultural i artístic que ja suma vuit centúries, sent la degana de les cartoixes espanyoles i portugueses des que fou fundada pel bisbe fra Andreu d’Albalat i el seu capítol catedralici un 6 de novembre de 1272. Laus Deo”.
[Dramatització històrica mitjançant la qual Dom Bernat Blanc, qui ingressà a Portaceli el 1396 amb Dom Bonifaci Ferrer, ambdós doctors en lleis, repassa les vicissituds de la cartoixa, a càrrec d’Albert Ferrer Orts en commemoració del 750 aniversari de la fundació de Serra (València)]