CONVIVINT AMB MONSTRES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
A finals d’agost, coincidint amb les vacances de la majoria (massives i concentrades) en què hom apura al màxim les possibilitats de gaudi en dies clars i calorosos, a l’aguait d’alguna tempesta pròpia del període, i comprova que l’inici de curs (com així s’anomena tornar a la quotidianitat, no només a l’escola o a la política) comença tal com va acabar el precedent. Per a ser més precisos, s’engega de pitjor manera si analitzem el panorama tant des de dins com des de fora. A l’interior i pel que fa a la política tot resta en l’aire malgrat la posada a punt mans a l‘obra del govern català, sobretot si alcem la vista cap a Madrid i imaginem el retorn de la controvèrsia al voltant de la migració, l’amnistia, els pressupostos o els casos Koldo i Begoña Gómez en un teló de fons decorat pel concert econòmic català i les seues derivades.
Si fa aproximadament un any començà una legislatura impossible, a hores d’ara –sent prudentment optimistes- la seua continuació és insondable, pròpia de malabaristes i prestidigitadors fent cabrioles sense xarxa a la recerca de pactes inaudits a vàries bandes i expectants de les caramboles pertinents. Imaginen-se Sánchez rebent l’agra reprovació constant de Feijóo i Abascal (amb la inestimable col·laboració per activa o passiva d’Ayuso, García-Page i Lambán), l’ocurrència desestabilitzadora de Puigdemont i, en conseqüència directa, la fluctuació d’ERC. Suposant que la resta del conglomerat progressista (PNB, EH-Bildu, Sumar, Podemos, Compromís…) no se n’isca del guió pactat. Dies, setmanes i, potser, mesos d’elevada càrrega emocional no apta per qui desitja d’una vegada la mesura, la correcció en les formes i, per damunt de tot, polítiques socialdemòcrates que beneficien a una immensa majoria en què la judicatura deixe d’inclinar-se d’una volta en camp vedat constitucionalment.
Però si aquest és el panorama casolà, descoratjador, no és millor el de França o Alemanya, per no esmentar el cas italià en una Unió Europea en què els problemes no deixen d’acumular-se tant per motius interns com externs davant de reptes com l’empenta de Putin a través d’Ucraïna (una guerra internacionalitzada de facto) i Netanyahu per mitjà del genocidi palestí i el risc real que aquest derive en una guerra oberta a l’Orient Mitjà. És a dir, un escenari en què la UE conviu a prop amb el monstre de la desraó més contumaç, com tothom podem veure per a la vergonya de tots plegats. Depenent, a més, de les transcendentals eleccions als EUA i del paper que juga la Xina mutant.
Tornant als (nostres) monstres, als quals donem l’esquena per considerar-los llunyans i recurrents, aliens a la nostra zona d’interés (parafrasejant el film sobre l’holocaust), no deixa de sobrevolar-me la ment en què estarien pensant els aliats –sobretot en les acaballes de la II Guerra Mundial- quan sabien fefaentment del genocidi nazi i de l’increment ferotge de l’activitat infrahumana desenrotllada en els camps d’extermini a mesura que les tropes alliberadores avançaven. De què serví tanta mort inútil, gratuïta, arbitrària en una Alemanya abduïda pel nazisme quan en l’actualitat el govern federal recolza els mateixos fets provocats per Israel al poble palestí i, alhora, Alternativa per Alemanya s’ha convertit en la segona força més votada entre els teutons.
Algun dia, i no molt llunyà malauradament, la ultradreta arribarà al poder en alguns països de la UE i es sentirà de bell nou el seu poder desestabilitzador, algun dia ens penedirem de fer el mateix que els aliats assabentats de la barbàrie. Algun dia pagarem cara la zona d’interés(=confort) de què ens hem envoltat hipòcritament, potser quan ja siga massa tard i experimentem en carn pròpia els efectes palmaris de l’autodestrucció per pura inacció.