Creure’s les mentides pròpies

Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Si per algun tret singular es caracteritza l’ésser humà entre d’altres més és per viure en un món domesticat a la seua mesura a consciència, fabricar la seua justificació encara que atempte contra la seua pròpia existència futura i, damunt, creure-s’ho amb els peus junts. Des que érem allò que s’ha anomenat sapiens sapiens fins avui mateix no hem fet una altra cosa que dominar tot el que garanteix la nostra presència en aquest planeta. Des de la intervenció més insignificant en l’ecosistema fins a les barbaritats més infames entre nosaltres mateixos i contra aquell.

Tanmateix, ara està en boca de tots, com una mena de mantra, l’ecologisme a ultrança per allò que els científics entesos en la matèria posaren un dia el crit en el cel i no hi ha jornada que, per llavar la mala consciència i pujar-se al carro, el tema hi apareix recurrentment en els mitjans audiovisuals com si estiguérem en el temps de descompte. Recorden els anuncis de la fam en el món i de les malalties que assoten els més desfavorits en una bona part de l’hemisferi? Doncs això mateix. La destrossa dels hàbitats sense els quals no serà possible viure ha succeït a aquells famolencs que, com abans, segueixen morint malalts i oblidats.

Què ha canviat? No ha canviat no res, simplement una baula més de la cadena dels despropòsits a què acostumem amb la diferència que, mentre milions dels nostres iguals pateixen de valent perquè així ho volen els països desenvolupats, si el canvi climàtic és irreversible el problema és de tots, també dels opulents.

Hi ha detalls que ho expliquen bé. El món desenvolupat, sobretot des de la Revolució Industrial, no hi ha dia que no transforme en el seu benefici a curt i mitjà terminis el medi natural, fins el punt de crear reserves per a garantir d’alguna manera petites parcel·les de vida salvatge (si fa falta introduint de nou espècies gairebé extingides). Els nostres paisatges són segurament un miratge de com foren fa només una centúria per efecte de l’agressió constant als antics espais verges, l’agricultura extensiva i intensiva, la construcció d’infraestructures de tota mena i condició, o la construcció pertot arreu d’habitatges i indústries. Particularment les planures, les valls i la costa s’enduen la pitjor part, però no són els únics quan comprovem la sanya amb que es crema sovint el bosc i es contaminen les marjals que queden,

En gran part del tercer món, l’única geografia terrestre on encara hi ha natura i fauna tal com fa milers d’anys, la seua desaparició i extinció també són cosa de dècades per la mateixa garra humana que ha desvirtuat sense cap mirament els hàbitats del primer món amb antelació. Un oasi salvatge de què no pocs gaudeixen en safaris, posem per cas, i la majoria veiem en documentals una vegada rere d’altra. Part d’Àsia, Àfrica, Oceania i Amèrica formen part d’eixe context en què la vella Europa, en particular, va desmarcant-se a passos gegantins amb l’excusa d’oferir els seus habitants una qualitat de vida incompatible amb la preservació d’extensos espais naturals.

A propòsit de la vacuna, sense anar més lluny, seguim comprovant la insolidaritat d’eixe primer món amb la resta, ja que les xifres i estadístiques entre ell i la resta són esgarrifadores. Tant que, mentre que en aquell va a administrar-se tard o d’hora una tercera dosi, als països sense tants recursos el percentatge de vacunats una sola vegada és generalment irrisori. Un exemple més de com se les gasta eixe ésser humà tecnològic envers els seus congèneres més necessitats que, precisament per la seua pobresa i arrelament al medi, encara conserven vasts ecosistemes impossibles de veure en bona part de l’hemisferi nord.

Mentrestant, al món desenvolupat hi ha una preocupació cada vegada més latent (no sé si real o figurada, ho confesse) pel canvi climàtic i el que això suposaria de complir-se les prediccions dels científics, en alguns casos gairebé profètiques. No hi ha ajuntament, autonomia ni estat que no incorpore en els seus objectius mediambientals mesures d’allò més variades juntament amb campanyes de sensibilització, aliens al que esdevé en més de dos terços de la Terra, tal com esdevingué amb el 0,7% per allò de “salvar” els més desfavorits amb almoina nècia.

No negue el canvi climàtic (però, almenys, des que començà el segle XX), em rebel·la la hipocresia de l’espècie quan, amb l’excusa peregrina de llançar un SOS mediambiental apocalíptic en clau netament egoista –ací ens la juguem tots: pobres i rics, es mira cap un altre costat quan es tracta de traure de la indignitat a milions dels nostres que, curiosament, solen habitar els ecosistemes millor preservats, encara que un dia també claudiquen a la desraó humana. En això estem uns per altres.