CRISPACIÓ INNECESSÀRIA, EVITABLE I ¿RENDIBLE?
Article d’opinió Albert Ferrer – Universitat de València
Amb la que cau i les conseqüències que té i tindrà la crisi sanitària que patim, crida poderosament l’atenció el discurs que la dreta –sobretot l’extrema- ha abanderat de cara a la galeria, que no pas pensant en el bé comú, en hores tan baixes, malgrat el manà que suposa la vacuna redemptora que no deixa d’anunciar-se per allò de superar aquesta particular apocalipsi planetària. No hi ha dia que el ciutadà de a peu no escolte o llegisca les perles amb què aquest sector entre ultraconservador i radical es despenja per allò de justificar els 52 escons al parlament espanyol, quan ni té programa de govern ni falta que els fa a les seues senyories.
Sembla mentida, pitjor que una broma de mal gust, que aquesta colla d’engalipadors aspirants a professionals del disbarat a càrrec de l’erari públic, per assegurar-se la mamella que la condició de diputats els proporciona, justifique la seua presència en la Cambra baixa atenent el volum i la reiteració dels seus continus exabruptes. Ells no han vingut a deixar passar el temps mentre defensen els votants descontents que representen –diran-, ho han fet -en realitat- per allò de guardar les aparences sense pegar brot: xafardejar, en poques paraules.
El problema, doncs, no és només si fan o deixen de fer, atenent els 3,64 milions de vots (15,09% de les paperetes) aconseguits en les darreres eleccions generals, la qüestió de fons veritablement inaudita i preocupant és com entenen la política en democràcia emparant-se en la desqualificació constant, violència dialèctica i falsedat argumental. Si m’ho permeten, diré més. Eixos tres milions llargs de ciutadans, que no són poca cosa, ¿pensen exactament el mateix?, ¿creuen que així es construeix?, ¿albiren que eixe procedir és la solució als problemes quotidians?, al remat ¿quin model alternatiu viable creuen proposar? Els vaig a estalviar temps: cap.
Els que ens dediquem a la docència i, en particular, ens encarreguem d’explicar-los Història als nostres alumnes –per no esmentar la quantitat de mares i pares, avis i altres parents i amics que també hi participen activament en l’educació cívica i responsable dels joves- no donem crèdit a aquest inaudit revival d’algunes de les pitjors essències que ens deixà el segle XX, les quals marcaren traumàticament generacions senceres i deixaren sense alè a milions d’essers humans per la seua brutalitat i dramàtica deshumanització.
Com molts altres, per naixement, sóc fill d’una dictadura que vaig viure sent un infant. En la meua família in extenso, com en tantes altres d’extracció treballadora, hi hagueren doloroses pèrdues i cap dels seus membres es deslliurà de la fatalitat de la postguerra, la penúria i tot el que seguí després en forma de misèria. Tanmateix, sent sabedor del dolor i dels entrebancs pels que passaren els meus, no m’educaren ni en l’odi ni el rancor. Per això mateix, em pregunte obertament quants d’aquests votants que recolzen alegrement aquests fills del passat ancorats en el limbe són conscients del sentit del seu vot. Sobretot, quan no pocs han de ser d’una edat semblant a la meua o, el que és més demencial, més joves i nascuts en democràcia.
Com deia José Luis Sampedro, la llibertat d’expressió no és dir qualsevol cosa en determinat moment, ni que siga alçant la veu més que ningú, és, senzillament, pensar responsablement el que es va a dir amb totes les conseqüències que comporta. El que fa aquest grup parlamentari a través dels seus membres electes és aprofitar-se de les possibilitats que proporciona un estat constitucional per a expressar-se hipòcritament i barroera pensat, segurament, que quan més grossa siga la paraula emprada i més intensa la seua pronunciació major veritat és. Una fal·làcia.
En resum, a la pregunta recurrent de si tenim el que mereixem, cal pensar que així és atès que som una societat reincident en el seu conjunt, que ha anat perdent la identitat en no valorar degudament, sobretot com a individus, quines són les nostres arrels i, amb elles, d’on venim. Per a això no fan falta llibres peremptòriament (ja arribaran més tard), manca trellat i una bona dosi d’humanitat covada principalment en la intimitat de les nostres llars i compartida en col·lectivitat. La crispació no hi seria per innecessària ni tampoc esdevindria rendible, electoralment parlant. Prenem bona nota i deixem de donar ales als que s’encaboten en reverdir amb arbitrarietat etapes feliçment passades pel patiment i malviure que actituds com eixes ocasionaren en els nostres ancestres. No podem dir que ho desconeixem, això no podem acceptar-ho perquè seria mentir amb premeditació i traïdoria.