DANIEL, DE CATARROJA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Llegeix un tant contrariat i compungit la noticia d’aquest mateix mitjà per la qual Daniel, un jove de Catarroja amb la Síndrome de Down, roman al seu domicili perquè –segons denúncia Lucía, la seua mare- no disposa de plaça al centre de dia de la localitat on viu. Daniel, de 21 anys, també podria estar per la seua edat en un centre ocupacional o integrat en qualsevol ocupació depenent de l’Ajuntament, a través dels Serveis Socials, o una empresa privada. Tanmateix, cenyint-me a les informacions del diari, sembla que el que la seua progenitora espera és que el seu fill estiga atès com cal en l’esmentat centre de la localitat, mentre pareix que acudeix circumstancialment a un altre durant un parell d’hores cada jornada
En realitat, la seua mare millor que ningú sabrà el que necessita Daniel depenent de molts factors que solament ella i els seus parents més pròxims coneixen de primera mà. Un servidor, des d’aquestes modestes línies, només pot intentar difondre i amplificar el seu crit d’ajuda perquè les autoritats municipals del seu poble prenguen cartes en l’assumpte i solucionen les necessitats de Daniel, perquè el jove puga seguir amb una vida social i formativa el més normalitzada possible.
No poden escudar-se en què hi ha més peticions per a ingressar en l’esmentat centre, públic suposem, i amb més antiguitat que la del jove, si és que és així. Aquests beneïts, perquè així ho volgué la naturalesa sovint capritxosa, són generalment gent molt empàtica a pesar de les seues limitacions i extremadament afectiva que no pot quedar reclosa a casa perquè no hi ha lloc per a atendre’ls com cal. Fer patir a Lucía i als seus familiars, com sobretot a una criatura tan fràgil i innocent com Daniel, no condueix enlloc i fins i tot sembla extemporani en ple segle XXI.
Necessitem autoritats que ens ajuden a solucionar problemes i no a crear-nos-els per (in)acció o omissió, en especial aquelles baules més sensibles de la societat que –com quasi segur el cas que ens ocupa- patiren la sanya d’anteriors governs autonòmics en deixar d’aplicar la Llei de Dependència i tractar-los com a fills d’un déu menor, quan precisament aquella llei representà una conquista social històrica en un país bastant insensible fins aleshores. Recorden, per favor, aquella administració autonòmica que preferí finançar grans projectes, com la Formula 1 posem per cas, que ajudar a milers d’afectats per la malaltia, la indisposició, la vellesa, la soledat… i a les seues famílies, deixats tirats a la seua sort en el seu conjunts literalment. Cosa que, per a ser justos, revertí 180º l’actual executiu del Botànic amb el lideratge indiscutible de Mònica Oltra. Les coses com són.
Que Daniel estiga ben atès és un acte de justícia que, des de Catarroja s’ha de solucionar aviat i, en cas que no fos així, des de la conselleria competent. Aquests desajustos evitables no poden seguir fent patir la ciutadania necessitada, ni joves com Daniel i la seua mare Lucía. Desitgem que tinga una ràpida solució, un servidor tenia un fill com Daniel que va perdre en una edat pròxima a la d’ell, perquè l’administració sanitària pública no va estar a l’alçada de les circumstàncies i el tractà com a un ciutadà de segona. Done fe i ho vaig fer públic en aquest mateix mitjà el proppassat 20 d’abril, cinc anys després del seu dolorós traspàs. Per la seua memòria i, en particular, perquè no torne a quedar indefensa cap altra persona més, com ara Daniel.