De Colón a Feijóo passant per Ayuso, amb permís de Putin
Albert Ferrer Orts -Universitat de València
L’ambició pel poder absolut és consubstancial a l’ésser humà i la prova fefaent no la necessitem a hores d’ara. A les evidències cal remetre’s. Tanmateix, si retrocedim una mica en el temps, concretament al 10 de febrer de 2019, eixa ànsia per ostentar-lo pot cremar fins consumir íntegrament l’aspirant. Això mateix li succeí a Albert Rivera (1979), tal qual ha esdevingut amb Pablo Casado (1981) i, molt probablement, li passarà a Isabel Díaz Ayuso (1978), temps al temps. Joves promeses que han maldat i malden des d’una ambició sense límit, fins i tot malaltissa. Tres models de polítics d’èxit fulgurant, sengles resultats del model educatiu post-franquista, tots nascuts i crescuts en democràcia, nadons en la Transició, quan algú d’ells no havia ni nascut el dia del colp d’estat fracassat. En fi, infants quan al país s’integrà en l’OTAN i la UE.
Els nostres protagonistes són en el fons producte d’una determinada societat, la mateixa en què nasqué Santiago Abascal (1976), i inclús diria que Pedro Sánchez (1972) i Alberto Núñez Feijóo (1961), aquests dos darrers els més majors, veterans si volen, dintre d’un panorama polític rejovenit. Rivera i Casado ja han passat a la reserva –i entremig Pablo Iglesias (1978). Els ex de Cs i PP després de posar amb el pit unflat davall de la bandera onejant en aquella mítica foto de Colón, l’ex podemita pels pobres resultats aconseguits a Madrid. Una carrera curta vist amb certa perspectiva que els brinda una llarga etapa en l’ombra a pesar de la seua edat.
En el ring queden, de moment, Sánchez i Abascal fins que se’ls afegisca en un mes el gallec, beneït pels mateixos hipòcrites que defensaven a ultrança el seu antecessor però per a defenestrar-lo. Tres púgils que disputaran en avant els combats per a fer-se amb la corona què cenyir-se -amb l’aquiescència del monarca, per descomptat- i, finalment, governar. En realitat, amb el permís, entre d’altres protagonistes, de Yolanda Díaz (1971), l’única dona que es beslluma en una cohort d’homes, que encara estem així.
Tot i això, fins que arribe l’assalt definitiu moltes coses més poden passar, com que la fiscalia veja indicis de delicte en el cas de les mascaretes i comence a declinar l’estrella (fugaç?) madrilenya, el desgast que l’afer li passe a Feijóo -que torna a ressuscitar González Pons, ai mare!-, per altra banda en franca competència fratricida amb Vox, i la batalla que presente el propi president i els seus socis de govern fins que hi hagen noves eleccions generals. Sent optimistes i desitjant que la guerra a Ucraïna no s’internacionalitze més encara, que no les tinc totes amb mi.
Per cert, un autèntic desastre humà i humanitari de conseqüències imprevisibles atesa la fúria que transmet Putin a les seues tropes i la determinació defensiva ucraïnesa, recordant episodis com l’esdevingut a Stalingrad (1942-1943), tan rememorat per documentals i films, en què el menyspreu a la vida ocasionà vora d’un milió i mig de víctimes entre morts, ferits i desapareguts [veieu la fotografia de la capçalera]. Bé ho hauria de recordar el líder rus, quan en aquella ocasió foren els nazis els que interpretaren el paper que els seus protagonitzen i els seus heroics camarades el que representen els ucraïnesos. O tot o res, menuda bogeria.