DE POLÍTICS, DIRECTORS I MUSEUS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Confirmat en el càrrec per la seua bona gestió segons les informacions de la premsa, l’actual director del Museu de Belles Arts de València, per fi un historiador de l’art després d’ocupar el lloc un arquitecte i, efímerament, un reputat col·lega de l’actual titular que a l’any feu l’espantada, veu consolidada la continuïtat amb Vicente Barrera, el conseller competent en aquesta legislatura que comença, després d’arribar a la institució de la mà de Vicent Marzà i de seguir amb Raquel Tamarit. Tots tres consellers que no entenen d’art, ni potser falta que els ha fet ni fa, en tant en quant provenen del món taurí i de l’ensenyament primari, respectivament (una altra cosa són els seus successius assessors àulics, com Carmen Amoraga, que tampoc tenia ni idea, o Pilar Tébar, que si que en te).
La dimissió de Reyero Hermosilla va ser tan sorprenent com el seu recanvi, sobretot quan no es convocà de bell nou el concurs que propicià que el primer guanyara la plaça i els darrers participants es quedaren sense ella. Més cridaneres encara foren les declaracions del candidat elegit -què rica és l’hemeroteca-, assumint el repte amb l’heroïcitat pròpia de qui se sent afortunat en no deixar passar el tren de les oportunitats, però també conscient dels escassos mitjans de què comptava perquè el museu ocupara el lloc que mereix. Declaracions tan reiteratives com reivindicatives, grandiloqüents en ocasions, com si l’agraciat volguera traçar una línia vermella des d’aleshores ençà.
Una gestió exitosa en la darrera fase legisladora del govern del Botànic, tot cal dir-ho, adobada d’adquisicions de tota mena per part del Ministeri de Cultura, de la Generalitat i de la vinculació testamentària del llegat Gerstenmaier, culminada amb l’adquisició pel Consell de la col·lecció Lladró. Un increment diríem que exponencial de fons, als que s’han unit recentment d’altres més puntuals fins avui mateix. Això, a banda de les exposicions que periòdicament s’han anat realitzant a partir d’obra pròpia, el creixement de la sala dedicada a Sorolla coincidint amb el centenari del seu traspàs i de recaure la responsabilitat de la seua commemoració a terres valencianes en la mateixa persona, com si no hi haguera més col·legues competents i experts tant en el pintor de la llum com en el període que transità. Sense comptar amb l’apertura de sales com la dedicada a la pintura dels segles XIX i XX o, també, a l’escultura d’eixos períodes, inèdita fins el moment.
Mentre es defineix quin projecte museogràfic definitiu serà el que algun dia guie els visitants quan el contenidor encara no s’ha conclòs, com tampoc els seus voltants, el museu ha recuperat el batec que deixà Fernando Benito, a qui González Tornel pretén emular com confessà, superant poc més d’una dècada d’abúlia i nociva provisionalitat. Encara que el segon supera amb escreix el personalisme del primer –que ja és dir-, quan comissaria la major part de les exposicions, escriu la major part dels textos dels catàlegs corresponents i s’exhibeix sense cap rubor en les xarxes socials, com si de facto fora gairebé l’única persona (de les 14 que formen l’staff i 27 el patronat en l’actualitat) que representa el museu capitalí, a banda dels seus diversos convidats en l’original sèrie de podcasts “Diàlegs en el Belles Arts”, dedicada a comentar algunes de les seues pintures.
Havent canviat els gestors culturals a l’avinguda de Campanar, ara en mans de VOX, i després de la neteja corresponent deguda a criteris ideològics que no pas d’administració diària i èxit contrastat de determinats espais culturals, el nostre museu de referència es veu agraciat amb l’increment del seu pírric pressupost en poc més d’un milió d’euros (és a dir, xavalla) i la promesa de major independència amb l’objectiu d’incrementar les visites substancialment. Mentrestant, segueix funcionant amb carències palmàries, les mateixes que feren replantejar-se la direcció a Reyero i que tant criticà públicament el seu successor –les mateixes que ara, confirmat i previngut, calla-, aleshores entestat en dotar el museu d’una categoria que, efectivament, tenen els seus fons no així el fre que suposa la seua doble naturalesa, mantinguda indistintament amb governs progressistes i conservadors tant a casa nostra com a l’executiu central. Una interlocució recurrentment fallida per manca d’estímuls (=voluntat) que el PP-VOX són incapaços de reprendre atesos els dèficits democràtics que suscita la formació ultradretana i també conlligats.
Tébar (professional de la confiança de Mazón) ha fet veure Barrera que González –amb qui col·labora des de fa uns pocs anys- mereix seguir en el càrrec perquè la seua gestió en moments crítics avala la seua continuïtat, a més de premiar-la amb una major partida econòmica destinada al museu. El director, a qui li sobren els padrins i les madrines atesa la seua peculiar personalitat, fa temps que moderà el seu discurs vindicatiu i optà per les mostres low cost i la reordenació de part de les col·leccions segons el seu discurs museogràfic. Tot i això, el Museu de Belles Arts de València segueix sent el calaix de sastre de l’art casolà, pel capficament obsessiu en atraure massivament el públic sense acabar mai d’explotar les seues potencialitats, entre d’altres raons perquè és deficitari de personal competent en àrees claus i d’una autonomia que veritablement el faça créixer i madurar sense peatges.
Nogensmenys, cal reconèixer-li a González Tornel gosadia des que acceptà la direcció. No és fàcil trobar personalitats que vinculen la seua imatge a la del museu un tant malaltissament com si totes dues foren la mateixa cosa, amb independència de qui governe. Potser una qüestió purament formal quan els que el van promoure eren portadors d’uns valors democràtics indubtables i els que el mantenen palesen greus dèficits insalvables en aquest sentit a la vista de tothom. Quelcom que fa pensar en què és primer si la promoció personal per allò de portar a terme determinats projectes pendents en condicions semblants a les anteriors o ser conseqüent amb la nova i inquietant realitat política de qui depèn en última instància. Un dilema que ell sabrà com dilucidar, és clar, quan el museu mai no va a ser el que desitjava a mitjà i llarg terminis, malauradament.
Barrera està satisfet, que no és poca cosa atesa la seua altivesa inquisidora, i González més encara en veure reconegut que venia a deixar-se la pell i volia ser recordat com l’altre ego de Garín Llombart. Suposem que altres pocs també s’hauran deixat la pell aquests darrers anys i no només ell, tampoc tinc massa clar que l’espill en què vol reflectir-se –segons ha declarat recentment- siga el més adequat quan el cursus honorum del malaurat Garín sempre va primar sobre tot allò que arribà a gestionar, molt en particular el Museu de Belles Arts com ànima en pena. O potser sí?