DE VISITA PEL MUSEU DE BELLES ARTS DE VALÈNCIA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Sempre és un plaer i un privilegi poder assaonar l’estudi i la docència de la pintura valenciana d’època foral amb un passeig per les distintes col·leccions que atresora el nostre museu de pintura antiga de referència. Bé és cert que aquestes, per rellevants que són, no deixen de ser una invitació per a visitar altres museus, col·leccions, institucions públiques o esglésies del cap i casal sense anar més lluny, amb què poder complementar les obres dels artistes més reeixits i fins i tot dels no tan coneguts. Dic açò perquè el museu esmentat no custodia, posem per cas, ni la millor pintura de Paolo da San Leocadio, Roderic d’Osona, Vicent Macip, Nicolau Falcó o els Hernandos, com tampoc la de Joan de Joanes ni la de Joan Sarinyena.

És lògic pensar que, tal i com es va conformar el gruix pictòric del museu de València arran la desamortització, altres raons alienes a autories i estils foren aleshores el leitmotiv per acomodar-lo en un mateix espai perquè es pogués conservar i exhibir en condicions. Un llegat que s’enriquí exponencialment amb les col·leccions de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i d’altres benemèrits benefactors al llarg del temps, juntament amb les adquisicions que, puntualment, realitza el propi museu de tant en tant amb fons públics.

Per a completar l’obra de pintors com els esmentats no hi ha més remei que, sense eixir de la capital ni anar més lluny, passejar per la Seu, la parròquia de Sant Nicolau, l’Estudi General, el Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi o el palau de la Generalitat. Espais que se’ns revelen com a vertaders museus vius en tant en quant el visitant pot contemplar moltes de les obres en el lloc original per al que foren concebudes fa segles. Un detall molt important amb què el museu clàssic mai no podrà competir, com és el cas del que ens ocupa, en què unes poques obres (en algun cas mestres) dels autors al·ludits posen el contrapunt a les lectures que els museògrafs han elaborat per a seguir un discurs estilístic coherent, si se vol didàctic.

Joan de Joanes, per exemple, no està del tot representat al Belles Arts malgrat l’exposició –entre d’altres peces autògrafes- de la magnífica tela de les ‘Noces místiques del venerable Agnesio’, quan el pintor més excel·lent del segle XVI necessitaria d’una sala només per a la seua obra, com per fortuna sí que compta el Museo Nacional del Prado. Cal anar a la Seu i a Sant Nicolau per a completar d’alguna forma la seua mestria incontestable, quelcom que esdevé en autors precedents com San Leocadio, Osona, Macip, Falcó o els Hernandos i posteriors com Sarinyena.

Potser seria el moment d’explotar noves línies museogràfiques que conduïren els visitants, sobretot els menys experts, a visitar també aquests llocs tan propers guiats per l’interès de complementar la petja de pintors com els esmentats. Una forma innovadora de comprovar la seua vàlua artística més enllà del museu i, alhora, (re)descobrir espais urbans i arquitectures excepcionals en la ciutat. Una labor de gestió i coordinació en què, a través de la pintura, es podria oferir una lectura apropiada tant als pintors com a les seues obres, bastants de ben reeixides o excepcionals.

En qüestions, diguem-ne, més ordinàries del Museu de Belles Arts de València, no és fàcil coincidir amb el retrat de Botticelli que fa uns mesos es va presentar com una cessió temporal, menys encara que aquest dialogue amb altres retrats de la casa. La necessitat de vendre’l pels seus propietaris –alhora que s’exhibeix amb intermitència- fa que el llenç haja de viatjar sovint per ventejar-se convenientment. Al remat de tot, no deixa de ser una peça extemporània que, per mestra que siga, no enriqueix els fons propis ni catapulta internacionalment el museu, si és que eixe era un dels objectius.

Abundant en la seua quotidianitat, causa estranyesa i fins i tot perplexitat que en les exposicions temporals que el museu oferta, és a dir, en les que s’exposen obres pròpies o adquirides per a ell amb fons de la Generalitat, estiga prohibit taxativament fer fotografies (sense flash, òbviament). Un contrasentit que no té raó de ser i que sovint enfronta alguns visitants amb el personal de seguretat absurdament. No és de rebut que qualsevol puga fotografiar obres del museu però no les del mateix contenidor organitzades en exposició periòdica.

Per últim, resulta estrany –ja ho hem dit en una altra ocasió- que només detenir-se en les obres de Joan de Joanes i passar als joanescs, els seus seguidors més contumaços, s’hagen llevat del lloc d’exposició les dues obres de Gaspar Requena [vegeu la imatge principal], possiblement el més pròxim al mestre del Renaixement i col·laborador seu si exceptuem el seu fill. Sobretot quan són del millor de la seua producció ambivalent i s’estan concloent alguns estudis que poden deparar sorpreses, com els que s’acaben de publicar sobre la seua participació en la renovació del retaule dels grans mestres de Montesa, originalment d’Antoni Peris cap a 1415, i la seua intervenció en la taula central, exposada en el Prado.