Dies de Pasqua i passió
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Quan tot semblava millor en la cúria romana després del multitudinari acte celebrat pel pontífex en forma de benedicció ‘Urbi et orbi’ i del seu posterior passeig per la plaça de Sant Pere, a l’endemà ens desdejunàvem amb la notícia de la seua mort. Un traspàs inesperat després de la llarga convalescència del papa Francesc a conseqüència de la seua malaltia. El segon dia de Pasqua ha marcat la setmana i el mes de maig, en què el conclave cardenalici triarà el seu successor. Un tresor per als mitjans de comunicació de bona part del món amb què complementar l’huracà informatiu generat per Trump en noranta dies. En definitiva, una mala notícia amb una altra de pitjor entre les roïnes amb què conviuen i així va rodant la Terra des que l’homo sapiens sapiens la intenta dominar en benefici d’uns quants i del que participem la resta en distint grau descendent.
Ja saben, que si Francesc tal, que si Francesc qual, que si era meravellós, que si no ho era tant, que haguera pogut fer més, que quin ha estat el seu llegat… Bla, bla, bla en tal d’omplir la graella audiovisual diària, periòdics, revistes i xarxes socials perquè l’opinió pública estiga al cap del més mínim detall. Avui, en el soterrar, la mascletá arribarà a l’èxtasi i punt i final. No quedarà més que el record.
L’operació retorn en mig país, habitual en aquestes dates, li ha llevat una mica de protagonisme a Roma, només el necessari; això sí, condimentat amb l’increment del PIB en defensa a curt termini, sense necessitat de tocar els serveis bàsics segons el president del govern i la bronca subsegüent amb els socis de govern per aquest motiu i per la compra de munició, etc. a empreses israelianes des que l’exèrcit d’Israel massacra sense pietat el poble palestí. Hi ha que veure en quina conjuntura es mou Sánchez: entre la debilitat extrema i el temor a que la dreta governe amb els d’Abascal, al capdavall l’as que guarda el president i que, almenys de moment, fa que Junts el recolze per molt que li faça suar sang.
Entretant, nou Dia del Llibre, amb nou Premi Cervantes, Diada de Sant Jordi i de bell nou èxit rotund en les Rambles per a passejants, lectors, escriptors i editors en la jornada que mamprenen moltes fires del libre arreu l’estat. I axí fins arribar a un 25 d’abril sense pena ni glòria, esborrat a consciència de les institucions valencianes i també de la memòria de la major part de la ciutadania, capficada -com és ja habitual- en altres menesters, diguem-ne, més prosaics, tant que fa vergonya no recordar per un moment que una data com aquesta, però de 1707, desaparegué el regne, les institucions, la legislació foral i quasi ho fa del tot la llengua (la qual segueix perseguida fins l’extenuació 318 anys més tard, més des de dins que des de fora). Autoodi a la carta i en el menú quotidià.
Només la 60a Fira del Llibre de València inaugurada als Vivers aporta certa alegria al cos i esperança a l’ànima. Ja saben: tot està als llibres. Una altra cosa és comprar-los i, també, llegir-los. Si no és demanar massa, aprendre alguna cosa de profit, que bona falta ens fa als valenciansen el seu conjunt. Una fita que, en aquesta edició, apareix acompanyada de cromos, els que el Museo Nacional del Prado porta un temps escampant per ciutats espanyoles i europees. No siga que algú puga oblidar les joies que adornen tan primmirat espai cultural madrileny. La pena, la gran pena és que aquesta mena de colonialisme cultural en 2025 pretén acostar-nos-el quan a menys de 200m de l’àlbum importat hi és el Museu de Belles Arts de València, el que hauria de ser (i no ho és ni mai no ho serà) el nostre Museu Nacional d’Art Valencià, dipositari de peces mestres que -sense entrar en odioses comparacions que no condueixen enlloc- res tenen a envejar a les del transatlàntic de l’altiplà. No és que ens semble mal la idea, és que portar-la al cap i casal, a penes a dues hores d’ell en AVE, i damunt a tan poca distància del museu de pintura antiga (però també de contemporània) més important del País Valencià i dels més complets de l’estat espanyol, sembla una broma de mal gust. Ho deixem ací per qui vullga reflexionar una mica, no més.
Després del solemne soterrar del papa Francesc en la Basílica de Santa Maria la Major, en què -com encertadament comentava Josep Vicent Boira- l’empremta dels Borja és eloqüent, la setmana clourà demà amb la diada de la Moreneta des de l’Abadia de Montserrat. Potser el moment en què caldria recordar que molt a prop de València hi és Mauella -pedania seua-, antic priorat de Sant Benet depenent directament del monestir del Bages entre els segles XIV i XV. Un espai privilegiat de l’Horta Nord de nou amenaçat per la sarpa urbanitzadora. Dies de Pasqua i de passió.
