Dignificant el patrimoni nostrat: la Creu de la Victòria a Sagunt

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sagunt ha estat tradicionalment una de les grans ciutats valencianes des d’època ibera, assolint prestigi creixent durant la República i l’Imperi romans. Una esplendor que ha acompanyat el creixement i progrés de la ciutat fins avui mateix, com és fàcil comprovar visitant les antigues runes del castell, el teatre i d’altres monuments de l’antiguitat, a més de no poques construccions notables de períodes posteriors fins a l’actualitat, en què s’ha convertit en un dels pols naturals, agrícoles, industrials i turístics del País Valencià.

Tanmateix, aquesta preeminència històrica, patrimonial i econòmica que distingeix la ciutat a través dels seus dos nuclis principals: Sagunt i el Port de Sagunt, corre el risc d’oblidar una de les seues fites que encara s’enlaira al vent en el seu gran terme: la Creu de la Victòria, situada al partida de Montíber. Un monument –potser l’únic o dels poquets espargits per l’antic reialme- que commemora la Germania (1519-1522), en aquest cas concret la batalla d’Almenara que el 18 de juliol de 1521 atorgà la victòria a les tropes reialistes del duc de Sogorb, comandades per Enric, el seu titular, i en particular Alfons, l’hereu.

Una confrontació que recentment ha investigat pel que fa al Camp de Morvedre el Dr. Pablo Pérez García, en el context de la celebració del V centenari d’una guerra civil que va estendre’s al llarg i ample del regne de València i que es decantà a favor del bàndol reialista lleial a Carles I, recolzat per tropes castellanes en alguns dels seus episodis cimers.

Aquella dura confrontació entre els agermanats i el braç nobiliari, assistit per població morisca i mudèjar i la resta de vassalls dels aristòcrates casolans, començà a dirimir-se en el camp de batalla entre Sagunt, les Valls, Canet d’En Berenguer i Almenara, així com a inclinar-se, a poc a poc, a favor dels feudals valencians enfrontats als gremis i els llauradors des d’aquell xoc violent quan la capital del Palància estava en mans agermanades.

Potser per representar la primera victòria clara sobre l’enemic ciutadà i camperol, durant la repressió hi haguda des de 1522 en avant exercida tant per Diego Hurtado de Mendoza i Germana de Foix com per Ferran d’Aragó, es decidí construir un monument singular, a mode de trofeu i recordatori perpetus que fes memòria de l’efemèride durant els segles posteriors. Primer amb una creu de fusta i després per mitjà d’una construcció trapezoïdal de pedra, blasonada doblement amb l’escut del cap i casal, coronada per una creu damunt d’una columna per fust i dotada d’una petita capella, a la vora del vell camí reial en terme de Sagunt. Així la coneixem des de 1542-1543 quan es va bastir, encara que després de la guerra civil fou traslladada i reubicada uns metres i més recentment (2007) s’ha intentat dignificar el seu entorn ampliant la zona d’influència amb un jardí poc afortunat amb arbusts, palmeres i oliveres gairebé mortes i deixades a la seua sort, proveït en el seu perímetre posterior d’una tanca baixa de pedra seca i paviment modern, en bona part desfets. La part frontal que recau a l’antiga N-340 conserva tapiada la capella, amb una placa gravada oxidada, i la protecció metàl·lica per a evitar que el tràfic rodat faça malbé al monòlit, element que li lleva prestància i singularitat.

Passada la commemoració de l’efemèride agermanada, la qual, juntament amb la Germania mallorquina i les Comunidades a Castella, per poc li costa el ceptre al monarca, ja emperador com a Carles V, la deixadesa en la restauració acurada, el manteniment i la dignificació de la Creu de la Victòria fan què pensar d’una societat com la nostra i d’un ajuntament com el de Sagunt. Als representants del qual ens permetem recordar-los que, a banda de la presa de la ciutat per Aníbal, motiu de la segona guerra púnica entre Cartago i Roma (218-201 aC), hi ha altres batalles més que -juntament amb la coneguda com d’Almenara- foren crucials en el seu temps per a Sagunt, Hispània i per al regne de València (amb la Corona d’Aragó en el seu conjunt), respectivament: la del Codolar (27 de febrer de 1412), entre Sagunt i Puçol, combat decisiu entre urgellistes i trastamaristes que acabà de condicionar durant l’interregne l’elecció a Casp del castellà Fernando de Antequera, futur Ferran I d’Aragó, i la batejada com de Sagunt (25 d’octubre de 1811) contra els francesos, que es va estendre per l’horta fins arribar a Museros. Totes quatre fites en la història del nostre país i, fins i tot, universal que posen a Sagunt en el mapa internacional. No debades, el setge d’Aníbal suposà la destrucció de Sagunt i la seua posterior romanització, el Codolar el trànsit d’una dinastia local a una forastera, la d’Almenara el triomf de la monarquia hispànica i la de Sagunt la confirmació de la invasió napoleònica amb Suchet (gravada en l’arc del triomf parisenc).

Tornant, però, a la Creu de la Victòria, bé faria l’Ajuntament de Sagunt d’intervenir l’espai de bell nou fins dotar-lo de la significació que li correspon, sobretot tractant-se d’un Bé de Rellevància Local, tornant-li la dignificació que per història mereix. Tampoc estaria malament, tot al contrari, que les poblacions dels voltants, València i associacions culturals del país commemoraren com cal cada 18 de juliol, posant en lloc ben visible una corona de llorer i la dedicatòria corresponent per a alimentar la memòria històrica dels valencians desmemoriats i, també, dels malintencionats que pretenen usurpar l’essència del nostre poble des de les institucions i fora d’elles.