DIVINES LLETRES IMPERIALS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
La presència i el desenrotllament de l’humanisme al regne de València fou un fenomen posterior al renaixement, Anacronisme que d’alguna manera també afectà a la resta dels estats peninsulars entre finals del segle XV i els inicis de la següent centúria, particularment a terres valencianes des del cap i casal, una de les grans portes d’entrada de tota novetat procedent de l’exterior, sobretot d’Itàlia des de temps d’Alfons el Magnànim i dels Borja. Un fet constatable en l’àmbit artístic -particularment, pictòric-, incrementat des del darrer terç del Quatre-cents i prolongat, en un primer i decisiu estadi, fins a la Germania.
Com han demostrat la Dra. Ferragut i qui açò escriu, l’humanisme de caire cristià que hi havia en aquest lapse, arrelat encara a la tradició tardomedieval, quedava lluny dels assoliments veritablement humanístics hi haguts a la península transalpina amb bastant antelació, al capdavall germen del renaixement. De fet, no fou fins anys després de la fundació de l’Estudi General (1499-1502) quan des de les seues aules anà germinant un humanisme homologable a l’italià -i l’europeu, en definitiva- amb intel·lectuals de la categoria d’Anyés, Ordóñez, González, Strany, Pérez de Chinchón, Çavall, Molina, Beuter, Justiniano, Ledesma o Decio, exportat a més a la resta dels solars peninsular i continental per Honorat Juan, Furió Ceriol i Joan Lluís Vives, el més excels de tots,
Un panorama que, pictòricament, com dèiem, havia anticipat la revolució artística renaixentista per la importació freqüent de pintors com d’obres d’art i lapidària conmemorativa: la presència de Niccolò Delli, Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano per a pintar l’absis de la seu de València (1469 i 1472, respectivament), l’arribada dels Hernandos per a pintar les portes del retaule d’argent del seu altar major (1506) o les pintures de Sebastiano del Piombo en l’equipatge de l’ambaixador Vic (1521); tal com la ‘Verge de la Sapiència’ de Donatello (Museu Catedralici Diocesà, Sogorb), la inscripció patrocinada pel cardenal Francesc de Borja per a la Capella de la Mare de Déu de les Febres en la Col·legiata de Xàtiva (1497) o la làpida que inaugurava la nova portada de la Col·legiata de Gandia, finançada pels seus ducs (1500). En realitat, només uns pocs exemples, però ben significatius d’una anomalia no massa, o gens ni miqueta, tinguda en compte fins ara.
Una alteració causa-efecte que condicionà sobre manera l’ambient cultural casolà, totalment plegat al gòtic i una mentalitat encara medieval a nivell popular, el qual començarà a virar cap a la modernitat des del vessant plàstic, arrelat encara a postulats hispanoflamencs, que no pas l’intel·lectual. Encara que el col·lectiu artístic en línies generals (tracistes, mestres d’obra, pedrapiquers, fusters, imatgers, lapidaris, orfebres, brodadors i pintors) estava exclòs del prestigi que proporcionaven les activitats considerades pròpies de les arts liberals. En realitat, un statu quo anòmal a priori que no feu justícia als veritables responsables del canvi de paradigma en considerar-los, genèricament, artesans i, en conseqüència, condemnar-los a percebre uns emoluments indignes de la seua potència creativa, particularment els titulars dels obradors casolans en franca evolució. Un greuge comparatiu que no afectarà als pintors italians ni castellans esmentats, actius en aquest indret fins els inicis de la guerra civil en forma de germania.
Curiosament, foren els humanistes sorgits de l’Estudi General i relacionats amb ell els que tingueren més fortuna i, arran el greu conflicte, pogueren surar a recer de la noblesa local triomfant, l’estament a què havien contribuït a ensalçar en línies generals.
Tanmateix, en especial foren els pintors els que divulgaren pertot arreu, mitjançant les seues obres, tant l’ús del llatí, com a llengua culta de prestigi universal, com l’utilització de les capitals humanístiques llatines (o imperials romanes) mercés als filacteris, progressivament abundants a partir dels inicis de la dècada de 1520. De fet, autors com Vicent Macip, Nicolau Falcó, Gaspar Godos o Miquel Esteve deixaran a la posteritat mostres del seu domini i evolució constant, sublimades amb Joan de Joanes, l’autor que assolirà la perfecció absoluta al llarg de la seua dilatada carrera, iniciada des de ben jove mentre romania solapat al taller patern. Un tret en què no destacaren Pagano, Da San Leocadio ni Llanos i Yáñez (els Hernandos) en no prodigar-se en el seu conreu. Encara que els castellans -impregnats del darrer Quattrocento italià- pogueren tindre al seu abast el Codex Escurialensis, un corpus de dibuixos o taccuino anònim de les darreries del segle XV relacionat amb el senyor d’Aiora, Rodrigo de Mendoza, de gran transcendència ja que pogué estar a València des de finals de la primavera del 1506, on al foli 69r hi apareix una mena de xicotet alfabet greco-llatí [vegeu la imatge de capçalera] que pogueren emprar tant Llanos com Yáñez, sobretot aquest darrer, ja que el primer consta com a àgraf en la documentació.
Un fet puntual desconegut que pogué influir en la pràctica i difusió de les capitals humanístiques llatines, de caire imperial, paral·lelament al seu cultiu pels primers humanistes valencians. Sense obviar que l’origen de Valentia com a ciutat romana (per no esmentar les properes i antigues Saguntum o Edeta) proporcionava algunes inscripcions originals a la vista de tothom, inclús objecte de la curiositat d’humanistes i col·leccionistes alhora, com ho fou Joan Andreu Strany.
En conclusió, una nova aportació al coneixement d’un període apassionant de la cultura valenciana que també formà part dels epígons del seu Segle d’Or.
