D’on ha eixit aquesta gent?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Han passat els anys, les persones i, amb els uns i les altres, les seues accions. Han esdevingut noves generacions de joves però sembla que tot segueix igual, o pitjor encara, que fa dos o tres dècades. Aquella formació triomfant i molts dels seus líders, afiliats i simpatitzants que han deixant el país més eixut que la moixama, mentre se’ls omplia la boca de patriotisme barat i fals progrés compartit, segueixen esgrimint i explotant desvergonyidament el seu programari de velles promeses sempre incomplides pel que fa al bé comú. El pitjor de tot no és ja aquesta paràlisi interessada per a servir-se aprofitant-se de la ciutadania, entre incauta i confosa, pitjor encara és que els recanvis d’aquells que ens deixaren en l’estacada s’han quedat amb el solatge de les seues accions, és a dir el costat fosc de la política, renegant alhora de la regeneració que suposa reconèixer-ho obertament per a renovar-se.
Sense anar més lluny, Díaz Ayuso ve a resumir el que vinc dient. Una política de quarta fila que, a base d’ocurrències –deixem-ho ací-, persevera a diari en mostrar la cara més dolenta de la societat a què pertany i del seu propi partit sent prou més jove que els seus predecessors en el càrrec (molts d’ells presumptes culpables o directament delinqüents). Quan ahir l’escoltava passar de donar explicacions en seu parlamentària sobre els 7.000 ancians morts en diverses residències de la seua Comunidad per la COVID-19 m’ha vingut al cap instantàniament el menyspreu recurrent de què foren objecte a València les víctimes de l’accident de metro de la Línia 1. Els paral·lelismes són tan evidents quan es tracta de comparar l’actitud irresponsable d’ambdós executius que les comparacions són tan inevitables com potser odioses. Què vam aprendre del que va esdevenir un tràgic 3 de juliol de 2006? Ja ho veuen, res de res.
Si la presidenta madrilenya no deixa de mostrar la cara més funesta del seu partit –precedents tampoc li’n falten, per a ser sincers-, Martínez Almeida, correligionari i alcalde de la capital de l’estat, no es queda arrere amb eixa cara de bon xic que mai no ha trencat un plat. Recorden que només accedir a l’alcaldia amb els vots redemptors de VOX, tal qual Díaz Ayuso en el govern autònom, es carregà el programa ‘Madrid central’ posat en marxa poc abans per Manuela Carmena davant de la sorpresa de propis i estranys, sobretot quan la seua posada en funcionament suposà un augment de la qualitat del aire que respiren els seus veïns.
L’ambició de Díaz Ayuso no té límits, com tampoc la seua supèrbia i actitud gairebé desafiant. En poc més de dos anys perdé les eleccions per a tornar-les a guanyar anticipadament i en sengles ocasions ha acabat com a presidenta en un context pandèmic que ha deixat un reguer de víctimes que no té parangó. Una política que, com està gravat en l’ADN de la seua formació, sobreviu als problemes creant-ne de més greus encara sense solució de continuïtat. Tot siga que tanta ambició concentrada la faça levitar com en el seu dia ho feu Francisco Camps, acorralat per una vanitat irrefrenable, les seues pròpies contradiccions i la seua flagrant manca d’humanitat.
Esperem que no tinga que ser ‘Salvados’ o ‘Lo de Évole’ el programa de TV que faça reviscolar els madrilenys de la letargia, com en el seu dia esdevingué al cap i casal tant de temps després d’aquella desgràcia evitable. La mala consciència acabarà per amargar-li la vida a la susdita i llançar al carrer fins i tot els que la votaren demanant públicament explicacions a aquesta mena d’Alicia en el país de les meravelles gràcies al dumping fiscal, l’enfrontament constant que necessita per a surar, la insolidaritat que demostra amb la resta d’espanyols d’altres territoris pel fet de no ser de pota negra, o siga madrilenys com ella, i la seua manifesta hipocresia. Ja se sap, l’avarícia acaba per trencar el sac.