DOS MÉS DOS JA NO FAN QUATRE

 

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Per si hi havia algún dubte encara, la confirmació definitiva que el món està perdent l’oremus a marxes forçades, imparable vaja, l’hem tingut aquesta matinada en els resultats de les eleccions als EUA, doncs tot indica que l’inquietant Donald J. Trump va a acabar d’imposar-se a Kamala Harris, el recanvi d’última hora i a correcuita del partit demòcrata davant l’estat catatònic de Biden.

En línies generals, no ha importat a l’elector que ha confiat en el seu programa i les seues accions la monumental cascada de mentides -diríem que institucionalitzades- del candidat republicà i el seu equip, i encara menys, segurtament, el seu tarannà autoritari, les dues sonores reprovacions sent president o els revessos judicials que l’han esguitat fins ara i els que aviat s’esperen relacionats amb la presa del congrés per una masa descontrolada, després d’un discurs incendiari a Whasington DC. Trump s’ha erigit sense cap mena de dubte en l’empresari-polític que ha enarborat la bandera d’un neoliberalisme farcit de tics tan megalòmans com dictatorials. Al capdavall, el nou messies -juntament amb Putin, Xi-Jinping i Netanyahu- d’un apostolat format per Meloni, Orbán, Le Pen, Wilders, Abascal o Erdogan, entre altres més.

Fins no fa massa, crèiem que tot tenia una certa lògica i que, d’acord amb ella, el món occidental havia eixit reforçat després de les catàstrofes que, en forma de guerres mundials, sacsaren els seus fonaments en la primera meitat del segle passat. Amb un cost vertaderament exorbitat, tant en vides, com materials i naturals, una bona part d’Europa pogué emergir de l’espessa boira mercès al totpoderós tio Sam i el pla Marshall, moment clau per al naixement de la socialdemocràcia i, poc després, de la futura Unió Europea. Conseqüències afortunades en un vast territori que limitava per l’Est amb el Taló d’acer impulsat per la URSS, el principal antagonista dels ianquis.

Un sistema econòmic i social que, encapçalat per Alemanya Federal en pla locomotora industrial, ha significat fins avui mateix la clau d’una prosperitat per a milions d’europeus com mai no havien experimentat abans, fins el punt de constituir un sistema envejat pels propis nordamericans, incapaços de gaudir d’un benestar social semblant. A diferència del somni americà, aquesta era la realitat europea, estesa a poc a poc per gran part del continent abans i després de la caiguda del mur de Berlín.

Un afortunat invent que ha eliminat fronteres i ha unificat els seus membres per mitjà d’una moneda comuna, a més de compartir un gran mercat, les quals coses han elevat notablement la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Col·loquialment parlant, dos i dos feien quatre. És a dir, tot obeïa a una lògica emparada en democràcies més o menys joves que, malgrat la seua imperfecció (no debades diuen que és el sistema polític menys imperfecte), no han deixat de proporcionar estabilitat, bon nivel de vida i àmplia protecció social, fonamentades en un sector públic consolidat. Justament, l’escenari oposat al neoliberalisme americà, com s’ha referit.

Una situació envejable que, des de fa uns lustres, sobretot des de l’esclat de la crisi de 2008 nascuda a l’altra banda de l’Atlàntic, s’ha anat enverinant fins fer trontollar també els fonaments de la propia Unió Europea. Al capdavall, una de les causes, per exemple, del sorgiment de partits d’ultradreta -menys d’extrema esquerra, en contraposició- que clamen per finiquitar la UE i, alhora, renegar de les socialdemocràcies per imitació del que, posem per cas, predica Trump sense desmai a base d’insults, desprecis i fakes a mansalva.

Aquests darrers dies, comentava a algunes persones pròximes que no les tenia totes amb el resultat de les eleccions als EUA, senzillament perquè el model implementat i exportat amb èxit pertot arreu pel futur president electe ha calat profundament a Europa, en què la raó, la lògica i la sensatesa van passant, a poc a poc, a millor vida en un context força complex que no augura res bo en avant. El que deia: dos més dos ja no fan quatre. Preparem-nos per al pitjor.