DUES CATEDRALS EN L’HORTA NORD
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
La banda nord del caixer del Túria té dues obres vertaderment monumentals, dignes de la millor arquitectura preacadèmica i iniciades abans de la fundació de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles en 1768. Per la seua cronologia podríem emmarcar-les en el barroc potenciat pels novators, intel·lectuals, teòrics i arquitectes preil·lustrats, una vegada superada la seua versió més ornamental, si se vol castissa, vigent en terres valencianes des de la segona meitat del segle XVII fins poc després de la Guerra de Successió. Un canvi bastant radical en la concepció dels temples parroquials, les edificacions públiques més ambicioses que superaran en tamany les construccions precedents, elevant-se de nova planta de forma magnificent per sobre de l’arquitectura de carácter privat fins a constituir-se en els seus principals símbols. Almenys així ha estat fins fa poc més de mitja centúria, des que les seues imponents siluetes han anat convivint amb finques modernes d’un gust, diguem-ne, qüestionable.
Aquelles esglésies poc tenien a veure amb les dimensions de les velles que les precediren, gòtiques a través d’arcs diafragmàtics amb modests campanars, de problemática fábrica a mesura que passaven les centúries i, amb elles, les generacions. Autèntiques relíguies bastides majorment entre els segles XIV i XV i que resultaren insuficients per a poblacions que anaren experimentant un lent però constant creixement. Qüestions estretament lligades als nous temps, sobretot en iniciar-se el Set-cents, en què començaren a enderrocar-se i a perimetrar-se nous i més amplis fonaments per a elevar autèntiques catedrals per les seues dimensions, casos de Foios [foto superior esquerra] i Massamagrell [foto superior dreta]; encara que d’aquesta febre edilicia hi participaran de forma entusiasta altres poblacions com Museros (ca. 1714), Albalat dels Sorells (ca. 1740), Godella (1744-1754), Burjassot (1765-1780), Bonrepòs i Mirambell (ca. 1770-1801) o Vinalesa (ca. 1770-1779), per esmentar-ne alguns exemples, també d’inspiració preacadèmica.
Els pobles de l’Horta Nord, com els de l’homònima del Sud, transformaren el paisatge de la plana que envolta el cap i casal a través de la prestància d’unes arquitectures vertaderament monumentals, que són les mateixes que avui presideixen incòlumes els cascs antics.
L’església de Nostra Senyora de l’Assumpció de Foios va constituir-se en la primera de les catedrals d’aquesta part septentrional al ser edificada sobre el solar de la primitiva entre 1730 i 1742, principalment, amb la intervenció de l’arquitecte Josep Mínguez [vegeu la imatge de l’esquerra]; mentre que la segon esdevingué el temple de Sant Joan Apòstol i Evangelista de Massamagrell, bastit entre 1735-1767 ca., desconeixent-se el seu artífex [vegeu la imatge de la dreta]. Dues plantes rectangulars de creu llatina oculta a l’exterior i amplis creuers rematats amb grans cúpules apuntades, capelles entre els contraforts comunicades i esvelts campanaris als peus. Obres que, pel seu aspecte grandiós sobreeixen de la resta. Totes les quals en conjunt constitueixen, sense cap mena de dubte, un patrimoni cultural de gran valor arquitectònic i artístic emmarcat en el Set-cents valencià, en què confluïren l’ocàs del barroc ornamental, l’eclosió del de caire desornamentat amb tocs de rocalla de filiació rococó i la gènesi de l’academiscisme il·lustrat.