EL BENESTAR HIPOTECAT

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

 

Aquests dies d’estiu i calor extrem, sense pluges ni aigua dolça suficient als rius, rierols, llacunes i pantans,seguim malbaratant la que generen els aires acondicionats en milers de milions de litres i ens rentem i banyem com mai a la dutxa, la bassa, la piscina, el toll o la mar. Un consum exorbitant al que cal sumar la que ens serveix per a l’higiene i ingerim a diari, rega els camps, manté les granjes o necessita tant la indústria com, per si fora poc, infinitud d’arbres i jardins urbans de disseny.

La societat i els que la representen públicament no reparem en l’extraordinari balafiament que suposa viure de renda per damunt del que veritablement és necessari i arrasar amb tot allò que ens dona vida, començant per l’aigua (recorden l’eliminació arbitrària de la taxa turística que, sense ser una solució, ens fa més corresponsables?). Font de supervivència que, per no existir, no es troba ni en els brolladors de sempre situats en plena muntanya, doncs fa molts anys que desaparegueren de les poblacions i les seues rodalies costaneres.

L’horta i el secà estan esguitats de motors i l’aigua potable provinent de les exhaurides preses s’utilitza per a tot, també el rec de tot tipus de jardineria prescindible com si fora un recurs en abundància infinita, a més de transformar-se el secà en regadiu i les marjals en apartaments i hotels turístics sense clavegueram, ni depuradores però amb emissaris submarins que vessen l’aigua residual a uns centenars de metres de la platja. La mateixa en què oneja potser una bandera blava i on vosté i un servidor, posem per cas, prenen el bany plàcidament.

Amb aquesta canícula incessant que bo és omplir el refrigerador i el rebost de tot allò indispensable per a sobreviure amb garanties d’èxit: melons, bresquilles, prunes, albercocs, figues, cireres, peres, plàtans i bananes, llimes, tomaques, cebes, creïlles, bajoquetes, albargines, carabassetes, cogombres, lletuguesPerò també cols,taronges, pomes, raïm, ananàs, maduixes, kiwis, alvocats, mangos… Aliments naturals de temporada, o no, locals o importats, que fan les delícies del consumidor més exigent juntament amb l’enorme varietat de productes envasats de tota mena i condició fàcilment localitzables en qualsevol supermercat, començant pels valencians més coneguts: Mercadona i Consum.

Superfícies comercials de gran acceptació que, com la resta d’homòlegs importants en la distribució alimentària, són la veritable mesura –el termòmetre, vaja- en què es reflecteix una elevadíssima qualitat de vida que, en termes generals i per insolent, ratlla la bogeria consumista de caràcter globalitzat que mai no repara en els bestials costos mediambientals que suposa i sí en les butxaques d’una clientela obsessionada a què acontentar.

Com que cada vegada reciclem una mica més, potser conscients que ens hem menjat el món pels garrons (de fet, el seguim devorant a mos redó a passos gegantins, sense contemplacions i avarícia), és possible que algun dia no massa llunyà comencem també a entendre de veres les conseqüències dels catastròfics incendis que assolen el planeta des de qualsevol geografia, sobretot a l’estiu, la pèrdua irreparable de la neu i el gel perpètus o l’alarmant desfeta de la biodiversitat pel canvi climàtic, la contaminació que tot ho abasta i, en definitiva, la privació d’uns recursos que hui pateix més d’un terç de la humanitat però que, de no redreçar-se radicalment la situació (una utopia a hores d’ara), tard o d’hora patirà tothom, també els que no ens privem de res o de pocemparats només en la solvència econòmica.

El que esdevé a Espanya, a títol d’exemple, és clarificador en eixe sentit: turisme costaner de masses, pèrdua de sorra a les platges, incendis devastadors, Doñana. Tablas de Daimiel o Albufera més elsaiguamolls i les marjals disseminats pertot arreu en greu perill de desaparició per l’abús del regadiu incontrolat… A nivell planetari un autèntic desastre sense pal·liatius per poc que guaitem per la finestra d’aquest benestar hipotecat: ¿què esdevindrà realment a l‘Amazònia, Sibèria, les barreres de coral o les selves tropicals i sabanes d’Asia, Oceania i Àfrica? Una dada, una només i tangencial, per a posar-se a pensar: en el segle XX han desaparegut el 90% dels lleons africans, que ara només ocupen el 10% del continent. Xifra segur que extrapol·lable per desgràcia a no poques espècies salvatges, tan conegudes com desconegudes, en gran partd’una geografia encara indòmita des de temps immemorials: rinoceronts, hipopòtams, cocodrils, jirafes, lleopards, goril·les, elefants, tigres, osos, llops, àguiles

Encara els hi ha que ho neguen tot i damunt els votem molt per damunt dels qui ho reconeixen i, a més, actuenamb responsabilitat. Que és com aprovar al piròman i reprovar als que combaten les seues malifetes. Premiar a qui acaba amb la vida i castigar a qui la preserva en benefici de tots. No tenim remei i, potser, hem arribat massa tard, no els sembla?