EL CODEX ESCURIALENSIS, FONT D’INSPIRACIÓ DELS HERNANDOS?
Estefania Ferrer del Río, Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Fa uns anys, mentre redactava la tesi doctoral sobre el col·leccionisme bibliogràfic de Rodrigo de Mendoza (1468-1523), I marqués del Cenete i senyor d’Aiora entre altres baronies, haguí d’investigar també sobre la seua personalitat –fins eixe moment bastant difusa i incompleta. Amb el temps, vaig poder perfilar la seua biografia –apassionant com a poques, probablement- i aportar una sèrie de dades: algunes documentals i altres raonables hipòtesis de treball, que em van permetre comprendre millor el personatge.
A més de poder reunir els 641 llibres de la seua biblioteca i estudiar-los individualment fins a la seua subhasta a València després de faltar, també vaig detenir-me en el Codex Escurialensis (nom que rebé en ingressar a la Reial Biblioteca del Monestir d’El Escorial), un llibre de dibuixos que, possiblement, va adquirir l’aristòcrata després d’una de les seues tres estades a Itàlia, potser que en la darrera de totes finalitzada en 1506.
Viatge que, originat per la necessitat d’obtenir de Juli II la butlla que validava el seu segon polèmic matrimoni amb María de Fonseca, li va permetre visitar Roma, Florència o Gènova, conèixer probablement els Hernandos(Fernando Llanos i Fernando Yáñez de Almedina) i adquirir l’esmentat àlbum de dibuixos d’autor desconegut fins ara –entre altres noms s’ha especulat amb FilippinoLippi-, el qual viatjà a València en la primavera de 1506 juntament al marqués i els pintors manxecs, documentats a la ciutat molt poc després.
El marqués era coneixedor de la realització del retaule de plata de la seu de València, a punt de cloure’s, i de la necessitat de bastir unes portes pintades per a conservar-lo en les millors condicions. Al capdavall, una immillorable oportunitat per a Llanos i Yáñez, els quals s’havien quedat sobtadament sense feina pel traspàs de Lippi en 1504 i la marxa a Milà de Leonardo da Vinci dos anys més tard.
Rodrigo de Mendoza, hui considerat com l’introductor de primer renaixement a la península ibèrica, pogué completar la seua merescuda fama humanista (pel seu interès pels llibres, l’arquitectura i l’art) amb aquestes altres fites que, de confirmar-se, el convertirien en una personalitat clau en els inicis del Cinc-cents. De fet, davant la manca de documentació sobre aquestes sospites fonamentades, vam analitzar el seu rostre vera effigies en el túmul funerari de la Capella dels Tres Reis al convent de Sant Domènec de la capital, amb els dos retrats hipotètics que li feu Llanos a València en els primers lustres del segle XVI. La professionalitat de Josep-Marí Gómez Lozano fou fonamental en aquest sentit, en advertir el seu minuciós estudi la pertinença a una sola persona (en les pintures sense barba i més jove, en l’escultura barbat i amb 54-55 anys).
El cas és que, en 1506, els Hernandos basteixen el retaule dels Sants Metges com a prova de la seua perícia davant la sol·licitud del capítol catedralici i el 1507 signen el contracte per a l’execució de dotze grans taules per a les citades portes de l’altar major, a canvi de rebre 3.000 ducats d’or. Un treball que els comprometrà tres anys i que convertirà l’altar major catedralici en la porta d’entrada del primer renaixement italià, sobretot en convertir-se en primerenc sedàs de l’estil de Da Vinci, Lippi i altres artistes italians lluny de la seua terra, als quals van conèixer de prop durant la seua aventura transalpina.
El Codex Escurialensis 28-II-12, com es coneix, ha estat estudiat per diversos autors, com M. Fernández o F. Marías, des d’altres òptiques diferents a la nostra, centrades majorment en la seua utilització mentre es remodelava La Calahorra, la fortalesa-palau del marqués a Granada que no acabà de gaudir com haguera estat el seu desig. De fet, mai no s’ha relacionat amb els pintors castellans arrelats al cap i casal. Circumstància que ens convida a presentar una nova hipòtesi de treball en comparar alguns dels seus múltiples dibuixos de l’antiguitat romana amb alguns detalls de la seua pintura. La qual cosa ens interpel·la sobre la seua possible influència en la seua obra conjunta i individual, de què mostrem només uns pocs exemples sense cap altre ànim que explorar si fou factible. Sobretot quan vam argumentar que almenys un dels Hernandos fou pròxim a Lippi qui, en morir en 1504, pogué transferir-li el quadern –de no haver-lo adquirit llavors Mendoza per indicació seua.
D’una forma o una de diferent tant el noble com els Hernandos i l’àlbum d’autor es trobaven a València poc abans de l’estiu de 1506. La pregunta és si alguns dibuixos que el llibre conté serviren també als pintors un cop arribats a la península i abans que formara part de l’exquisida biblioteca del marqués, on apareix inventariat en 1523.
Tanmateix, la fortuna de l’obra en qüestió no acaba ací, ja que sembla que no arribà a subhastar-se mai perquè passà a mans de Mencía de Mendoza, la primogènita i hereva del marquesat, dels senyorius i de les baronies paternes, a més de totes les pertinences familiars. Veritable humanista i mecenes de grat record per a València en diferents etapes de la seua intensa vida, qui va regalar-li al seu estimat cosí Diego Hurtado de Mendoza l’àlbum entre d’altres pertinences personals fins que, per a saldar deutes contrets amb Felip II, el còdex passà al monarca, qui el diposità en la biblioteca de la seua magna fundació madrilenya en 1576, on encara roman.
A títol de recordatori, la petja dels Hernandos a València i el seu regne fou decisiva en el medi artístic local. Sense la seua presència i la qualitat de l’obra que deixaren, amén de col·laboradors i seguidors, no s’entén Joan de Joanes, el més excel·lent de tots.