El crepuscle?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

A diari, puntualment en horari d’hivern o d’estiu, l’església parroquial del meu poble fa els tocs reglamentaris quan hi ha litúrgia i, més espaiadament, per anunciar soterrars, batejos, bodes i comunions. I vols de campanes per a les grans ocasions, les festes i festivitats. També en altres contades ocasions, com el nomenament d’un nou pontífex…

Així ha estat des que tinc memòria, tal qual des de fa segles tret de moments puntuals, diríem que excepcionals com la Guerra Civil o, segurament, la Guerra del Francès entre altres conflictes puntuals, per no esmentar els anuncis de perill per les barrancades del Carraixet, des de la primera noticia que hi ha de l’església en 1314.

Un edifici de quatre trams a través d’arcs diafragmàtics petris i sostre de fusta a dues vessants, cobert amb teules, i un modest campanar, el qual acollí la feligresia del poble i el seu terme, ja que parroquialment, aleshores i fins 1786, depengué de l’església  de Foios. Segles més tard, fent-se ressò que les reparacions no eren suficients per a mantenir-lo per més temps, la junta de fàbrica decidí renovar-lo, desfent la part superior de les arcades i, a partir del que aleshores eren pilars-contraforts, elevant-lo amb obra de rajola i cobrir-lo de nou a dues vessants amb teula i, en l’intradós, una volta tapiada amb llunetes en els finestrals, a més d’un cor alt. Des d’ací cap avall un excels i elegant ornament a base de guixeries decorant les línies clàssiques de la nova arquitectura barroca. Una petita meravella que encara acollí dues ampliacions: la mesurada intervenció preacadèmica de mitjans del segle XVIII -que també degué d’afectar la canya de la torre- i la darrera d’envergadura a principis del segle passat, que dotà la construcció d’un sagrari, la sagristia, el baptisteri, la façana i l’ampliació en un tram per la capçalera, malgrat que comportà la destrucció del reraltar.

Al remat, la típica església enclavada al bell mig del casc antic que mai no pogué ampliar-se per un dels costats, recaient al carrer més antic, el de sant Joan, i una primitiva sèquia paral·lela als fonaments del mur.

Tanmateix, aquell temple secular al voltant del qual s’ha desenvolupat la vida des de la conquesta cristiana –desconeixem del tot si abans pogué servir d’aljama i, per consegüent, acollir els mahometans melianers-, sense cap mena de dubte el principal amb diferència de Meliana, hui veu dramàticament minvada la seua feligresia i, amb ella, el seu ús. Temps difícils per a la institució i molt complicats en la diòcesis de València que s’estén per no poques poblacions amenaçades per la despoblació.

Segons les dades del propi arquebisbat (https://www.archivalencia.org/diocesis), la seua jurisdicció sota Enrique Benavent abasta completament la província de València i 63 municipis de la d’Alacant. És a dir, comprèn 329 localitats, 640 parròquies, 65 annexos i 375 esglésies no parroquials, estant organitzada en 8 vicaries episcopals territorials i 34 arxiprestats. Números que se complementen amb 960 sacerdots diocesans i 1.956 religiosos i religioses per a un total de 2.844.931 habitants.

Ben analitzat en el seu conjunt, el meu poble és només un petit botó de mostra, un exemple modest de la situació que s’entreveu ben complexa i que comporta –a més d’una crisi evident dels valors tradicionals relacionats amb el dogma catòlic- el manteniment i la conservació d’un patrimoni arquitectònic i artístic vertaderament ingent, definitori d’estils tan diversos com el gòtic, el barroc i l’academicisme, molt per damunt d’altres i, més enllà d’això, d’una bona part d’una idiosincràsia i cultura com la dels valencians.

Ho deixe ací perquè la situació convida a la reflexió, tant de catòlics, practicants o no, d’agnòstics, descreguts, ateus o apòstates. Una encreuellada difícil per inèdita. El crepuscle?