El dret humà al benestar, la pau i la felicitat

Tomás Laguarda

Ara que pareix que va tornant a la suposada normalitat l’ambient social per tot arreu, almenys en els seus aspectes més externs, perquè en altres està per vore, cal reflexionar sobre el recent passat, les experiències i les conseqüències patides per a intentar traure alguna cosa positiva que ens aprofite per a millorar. I una d’elles seria la convicció de la necessitat de reivindicar i defensar el dret humà al benestar, la pau i la felicitat. Este dret natural, que inclou com a factor imprescindible la llibertat, ha sigut atacat greument i de manera immisericorde, arribant a extrems que mai haguérem cregut possibles, tal vegada per això, fins i tot passant per damunt dels principis constitucionals i la llei.

Per tant, no sols hauria de reivindicar-se eixe dret i defensar-lo més que mai, sinó que caldria fer tot el possible per a enfortir-lo socialment i garantir-lo, evitant que puga tornar a passar. I per a això caldria així mateix recuperar i potenciar la cohesió de la societat, eixa que també ha sigut atacada amb eixe eufemisme denominat ‘distància social’, així com la identitat col·lectiva de pertànyer a un lloc, a una tradició, a una cultura i, sobretot, a una comunitat, basada en la família i en els valors humans, així com en la necessitat de portar endavant les nostres vides de la millor manera possible, ajudant-nos uns als altres. I en la consecució d’este objectiu tenen un paper molt important els polítics, sobretot els d’àmbit local, els que estan en els ajuntaments i altres institucions pròximes. Eixos que s’han deixat arrossegar per les circumstàncies imposades i que ara tenen més responsabilitat que mai respecte dels veïns que els han posat ahí, a administrar els recursos materials i econòmics que provenen del treball de tots perquè milloren les seues vides, i que ara ho hauran de fer per damunt d’ideologies, agendes i directrius externes, també d’ambicions personals i partidistes.

Les institucions no són dels polítics ni els polítics són les institucions. Estan, unes i altres, per a servir a la ciutadania. La situació no està ja per a fums ni borumballes i caldrà exigir eixa responsabilitat, enfront de les autèntiques necessitats de la ciutadania, les reals, les del dia a dia.