EL FRANQUISME SOCIOLÒGIC

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

​A voltes amb la desconnexió temporal de Pedro Sánchez, el que realment ha de (pre)ocupar-nos és l’herència que deixà Franco i el franquisme després de dècades de dictadura i generacions d’espanyols educats entre l’Església catòlica i el Movimiento Nacional. Un llegat que, com avui mateix podem comprovar sense esforç, segueix condicionant la vida política i judicial a diari.

​Durant la Transició i després d’ella, a mesura que la democràcia deixava al darrere l’autoritarisme precedent, no sense les fortes reticències dels fins aleshores privilegiats per l’antic sistema encarnats pels polítics i militars vencedors de la guerra, quedava pendent de resoldre’s l’europeització de la dreta i el sistema judicial. Capitanejats els primers per Fraga i Aznar, respectivament, quan una part substancial dels jutges i fiscals del segon era deutora de l’antic règim i zelós de les prebendes heretades.

​El mal perdre dels populars, en què residia bona part de l’Espanya vella anterior (ara compartida amb VOX) –que, a més a més, experimentà en pell pròpia molts dels casos més greus de corrupció coneguda-, juntament amb la pervivència d’un ampli sector conservador en seu judicial expliquen molts dels mals que ens tenallen com a societat. Això, i la dispersió caïnita a l’esquerra dels socialistes més l’egoisme recurrent dels socis nacionalistes.

​Sánchez és el darrer i últim, pel moment, objectiu que laminar com siga, amb tots els mitjans possibles a l’abast  dels seus furiosos contrincants. Fins ara tot ha valgut, fora i dins de seu parlamentària, des de comunitats com la madrilenya i no pocs mitjans de comunicació, com si el costum sancionara pràctiques tan lamentables com reprovables a ulls d’una ciutadania atònita que, pel moment, manté la calma,

​La reflexió del president està basada en això mateix i els precedents a casa nostra, i més enllà de les fronteres,de la mala praxi a què s’acostuma quan l’oposició no troba el camí que assenyala la democràcia per assolir el poder. Una pràctica que comporta l’eliminació conscient de líders i lideratges, encara que les dades macroeconòmiques i les de lectura més casolana siguen òptimes per al país, a base d’insults, mentides i accions judicials tan perverses com pervertides. Tot val per allò de descavalcar el producte de la legitimitat, malgrat que no agrade, i fer-ho de forma truculenta.

​Si l’exercici de Sánchez ajuda a reportar certa dosi de sensatesa a la política i la justícia no haurà estat un temps perdut, però molt em tem que això no serà possible quan els al·ludits no saben ni volen fer un altre tipus d’oposició i l’aparat judicial està tan viciat depenent d’ella, amb la participació imprescindible de grups de comunicació afins desitjosos d’un canvi de rumb més beneficiós encara als seus interessos.

​El franquisme sociològic està encara molt vigent a Espanya, en representació del qual determinats sectors de la societat segueixen surant a través d’obscurs viaranys acceptats en democràcia, encara que no dubten en amenaçar-la greument si se’ls qüestiona com fer política i com aplicar la justícia en benefici de tothom i no només d’una part.  

​En realitat, la Transició no acabà, seguim en ella perquè de la nit al matí, com aquell que diu, no es desmunten vora quaranta anys de dictadura ni es canvia la mentalitat d’unes quantes generacions sorgides d’ella, sobretot quan alguns ostenten antics privilegis després de guanyar una guerra total i pensar que tot progrés saludable en res no els beneficia.