El gra i la palla
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Diumenge passat, amb cert retard, la darrera promoció d’historiadores i historiadors de l’art de la Universitat de València celebrà la seua graduació. Exalumnes que, amb molta il·lusió, esperança i festivament –com no podia ser d’una altra manera- s’incorporen amb ple dret a un col·lectiu amb deures sempre pendents per allò de l’estudi, l’ensenyament, la conservació i la divulgació continuats del patrimoni artístic pretèrit i present.
Veure’ls tan pletòrics i animosos fa goig quan els docents som cada vegada més majors i l’alumnat, just a l’inrevés, més jove, quan els primers estan en fase de creixement intel·lectual constant i els darrers ens convertim en guies dels seus progressos.
Tanmateix, el món de l’art que els espera no deixa de sorprendre’ns a tots plegats, no només per la difícil casuística en que es troba depenent de tants factors com puguem imaginar sinó per altres circumstàncies “imprevistes” que sovint estan a l’ordre del dia, desgraciadament.
Casos, per exemple, com els de Consuelo Císcar, Esperanza Aguirre i, ara mateix també, Alfons Roig, donen compte d’un panorama paral·lel que en res no ajuda a la dignificació d’una professió que, per fortuna, té molt de vocacional. Si en el primer d’aquests tenim a una persona que, des del Museu de Belles Arts de València, anà escalant càrrecs de forma meteòrica en l’administració pública cultural casolana per mèrits aliens que no pas propis fins arribar a la direcció de l’IVAM (per la gestió del qual ha estat imputada per prevaricació, malversació, falsedat documental i, recentment, declarada culpable en sentència ferma); en el segon, que tota una exministra d’Educació i Cultura, expresidenta del Senat i de la Comunitat de Madrid, a més de Grande de Espanya, fera els oïts sords en el seu dia a la venda multimilionària del Goya familiar de forma totalment irregular, contravenint flagrantment les lleis de protecció del patrimoni cultural estatals i autonòmiques vigents, deixa molt que desitjar; en el darrer, un dels tòtems del coneixement i la difusió de l’avantguarda artística a casa nostra durant el franquisme, mossèn Alfons Roig, ha estat acusat recentment pel pintor Joan Genovés de forma pòstuma en la seua biografia d’haver abusat de nombrosos xiquets emparant-se en la seua privilegiada posició.
Una escaparata delictiva d’ambicions, corrupteles i abusos continuats segons el cas que centren hui el debat sobre la gestió de tot allò en què treballem a peu d’obra els historiadors de l’art, aquells professionals que, precisament, posem en valor pacient i abnegadament el que altres, des d’estances més elevades, poden arribar a malbaratar i fins i tot pervertir a través dels seus actes i accions irresponsables.
No és aquest cap judici sumari cap a ningú, res més lluny de la realitat, és una constatació i també una forma de manifestar, negre sobre blanc, el que esdevé a hores d’ara davant els mateixos nassos del col·lectiu i de l’opinió pública. Al remat, la necessitat de separar el gra de la palla, com també de fer-nos escoltar entre tants interessos espuris dels que arriben a ostentar responsabilitats però declinen conscientment de les seues obligacions i no donen exemple.