El paisatge en la pintura valenciana d’entre segles (i V): Vicent Macip I Joan de Joanes

Albert Ferrer Orts i Estefania Ferrer del Río

Universitat de València

​A la producció de Vicente Macip s’observa un canvi de paradigma després de l’arribada de Pagano-Da San Leocadio i els Hernandos a València, malgrat els seus evidents deutes amb la tradició. Les seues composicions reflecteixen una maduresa consistent que, des de la dècada de 1520, s’incrementarà progressivament per la participació de Joan Vicent Macip, el jove Joan de Joanes, que, solapat al taller patern, revolucionarà el seu modus operandi fins arribar a l’execució del retaule major de la catedral de Sogorb, l’obra de més afany i més ambiciosa del binomi que ve a coincidir amb l’inici dels millors anys de Joanes. Un pintor fora del comú des de llavors capaç d’elaborar una obra veritablement monumental com ho és el “Baptisme de Crist” de la seu valenciana [vegeu el detall a la imatge de capçalera], alhora que s’erigeix ​​públicament, per primera vegada a més, com el renovador del taller patern per al exigent gremi d’argenters, segons infereixen amb claredat meridiana les capitulacions per a l’execució del retaule corporatiu dedicat a sant Eloi a la parroquial de Santa Caterina de València.

​En realitat, una obra –la catedralícia- fora del comú a la pintura valenciana del seu temps on es conjugaran a la perfecció els substrats italià i flamenc (encara que tamisat per Itàlia  a través de Piombo) en una simbiosi que acompanyarà aquest estil tan eclèctic com personal creat per Joan de Joanes al taller patern. On s’obre un paisatge natural espectacular d’acord amb la sobrietat de l’escena principal, deutor de la curiositat innata del seu autor per tota novetat al seu abast sense necessitat d’eixir de València.

 [Vicent Macip, Anunci a Sant Joaquim, 1507. MuBAV]

​Tot i això, el desenvolupament progressiu del paisatge al taller de Vicent Macip comença a entreveure’s en algunes de les seues taules des del retaule dels Joan per a la cartoixa de Portaceli, en què fa gala puntualment de les seues possibilitats, igual que passa amb la predel·la de les Santes, potser més d’acord amb els èxits dels Osona a través de Francesc més que de Roderic, el seu progenitor. Similar a l’esdevingut a l’entorn de Nicolau Falcó, encara que a la “Mare de Déu de la Sapiència” (1516), executada per al seu retaule desaparegut a l’Estudi General, la potent arquitectura que emmarca l’escena és clarament deutora dels Hernandos, en contrast amb la rigidesa de Sant Nicolau de Bari i les dificultats per encertar amb la perspectiva al tron ​​de la Verge.

[Nicolau Falcó, Verge de la Sapiència, 1516. Estudi General]

​En aquest context de familiarització gradual amb allòforà, el taller dels Macip segueix els ensenyaments- pel que fa al paisatge- dels pintors italians i manxecs en els retaules, més o menys coetanis (ca. 1523), de Sant Vicent Ferrer per a l’església sogorbina de la Sang (avui al Museu Catedralici de Sogorb), i al de Sant Pere per a la parròquia valenciana de Sant Esteve (desaparegut), molt particularment als seus respectius bancs per la seua llibertat compositiva i l’ús tant d’escenografies naturals com d’arquitectòniques. Una evolució constant que adquireix dimensions monumentals a les diferents taules del retaule per a la catedral de Sogorb, executades entre 1529 i 1532, aproximadament (on s’arriba a recrear amb versemblança el vell alcàsser ducal), ja que s’hi manifesta un canvi de paradigma, com una mena de punt sense retorn, en superar amb escreix tota producció contemporània coneguda realitzada pels seus col·legues i, a partir d’elles, entreveure’s el geni creatiu de Joan de Joanes amb el suport tant del seu pare com del taller del qual encara és titular .

[Els Macip, Lamentació a la mort de Crist, detall, ca. 1529-32. Museu Catedralici de Sogorb]

​Un salt qualitatiu sense comparació en altres latituds properes a la valenciana que consolidarà un canvi de cicle amb obres com el ja esmentat “Baptisme de Crist” (ca.1535), potser el que queda d’un antic retaule, i el retaule de Sant Eloi per a l’església de Santa Caterina de València, del qual amb prou feines es conserven quatre taules però que devia satisfer les exigències dels argenters, els seus promotors, entossudits que fos imitat en la reconstrucció per Francisco Ribalta després d’un incendi.

*Aquesta sèrie de cinc articles que ací culmina és part del projecte d’I+D+i Paisaje Cultural, construido y representado (PID2021-127338NB-I00), finançat per MCIN/ AEI/10.13039/501100011033/, cofinançat amb fons “FEDER Una manera de hacer Europa”.