El paisatge en la pintura valenciana d’entre segles (III): la inspiració flamenca
Albert Ferrer Orts i Estefania Ferrer del Río – Universitat de València
No hi ha dubte que l’atracció pel luxe desenvolupat en corts com la borgonyona i els territoris més septentrionals que hi estan vinculats, els Països Baixos Borgonyons, va ser molt poderosa en monarques com Alfons el Magnànim, que bascularà durant el seu regnat entre el seu influx i el pròpiament mediterrani, en particular des de la conquesta de Nàpols. Monarca entre tardo-medieval i renaixentista que serà honrat amb el Toisó d’Or, que va adquirir fins a dues obres originals de Van Eyck i que no va dubtar a envoltar-se de pintors com Lluís Dalmau i Jacomart, entre els valencians, que, en algun cas, van viatjar per terres flamenques per contractar tapissers i impregnar-se de les excel·lències plàstiques dels seus tallers.
Aquest podria ser un dels punts de partida de l’acceptació progressiva de les formes flamenques per part dels tallers valencians, a més de la importació d’obres (recordem, a títol d’exemple, el retaule de Van der Stockt per a la Casa de la Ciutat , 1494) [vegeu la imatge de capçalera] i de l’activa presència de pintors oriünds d’aquelles terres. En realitat, tres factors que van coadjuvar en diferent mesura que la sensibilitat valenciana es decantés cap a les seues formes elegants, com si es tractés d’una prolongació del seu esperit. Un fenomen que va afectar de la mateixa manera, tot cal dir-ho, a la Corona d’Aragó en conjunt i, encara més, a Castella, encara que de forma diferenciada.
Qualsevol interpretació del paisatge solia conduir els artífexs d’aquells obradors medievals a la reproducció gairebé mimètica i imaginada de ciutats i fortaleses, alienes a les pròpies, a les taules més importants quan es tractava d’un retaule. Com la intensa presència del daurat a la seua estructura i els fons esgrafiats de les altres taules amb sants i profetes. En realitat, una lleugera actualització dels repertoris religiosos tradicionals a la moda segons avançava la segona meitat del segle XV i València experimentava un contacte més gran amb el luxe, gràcies a una intensa activitat financera i mercantil.
