El paperot de Cantó

Albert Ferrer Orts- Universitat de València

Toni Cantó, l’actor-polític de València que sempre ha exercit de madrileny, més  castís que el xotis perquè a xulo no el guanya ningú -expert en el vestuari que no pas en la interpretació-, assoleix de nou, només per uns dies com és habitual en ell, el paper de galà protagonista d’un serial en què destaca com ningú, precisament per la seua falta de pudor, escrúpols i també lleialtat.

Tanmateix, Cantó és un tipus llest. Tant com per a deixar a banda els seus dots interpretatius, on hagués estat un actor més del cel·luloide, i, això sí, fer el paperot en el món de la política entre tanta mediocritat concentrada per metre quadrat. La seua retòrica ampul·losa i buida (pedant) cara a la galeria i ego insaciable, a banda de la maquinària mediàtica que el giravolta, l’han convertit en una mena d’obscur objecte del desig preparat –en moments claus per a la formació en què llavors milita- per a fer una cabriola darrere d’una altra per tal de sobreviure, deixant en l’estacada als que un dia confiaren en ell.

Diuen els que l’acaben de fitxar (els mateixos que ho feren amb els trànsfugues murcians del mateix partit que el del cap i casal) que necessiten el seu discurs de calat nacional i els milers de seguidors que té en les xarxes socials per allò d’acabar d’erigir-se en un partit on caben altres sensibilitats que les pròpiament dretanes. Encara que siga, clar està, comprant voluntats en un mercat reblit de salva-pàtries de conveniència que sobreviuen canviant de pell com el camaleó. És a dir, per a benefici propi i exclusiu.

La darrera i penúltima pirueta amb xarxa de l’actor que, des de Torrelodones, debutà en política –precedida de la seua polèmica nova domiciliació, per malabarismes calculats que no siga- l’ha portat a l’ull de l’huracà madrileny, als peus de Casado i a les faldes de Díaz Ayuso, una mena de Tip i Coll rediviu que, pel que es veu, necessitava d’un succedani d’Arévalo per a formar una tríada infal·lible perquè els madriles no deixaren de riure’s a carcallades fins a l’extenuació. El pitjor de tot no és la rialla fàcil, més o menys còmplice que pot ocasionar entre els pepers i adlàters, sinó la pocavergonya que destil·la la maniobra i la nul·la ètica dels humoristes esmentats.

Potser Toni Cantó estiga interpretant el millor dels seus papers seguint l’estel de Groucho Marx, quan amollà allò de “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”; en tot cas ja teníem l’insuperable original sense necessitat de reviure’l a través d’un polític que es guanya la vida fingint ser actor.

Supose que en el PP sabran que el polifacètic i polièdric ex de Ciutadans, tan calculador i patriota de mig pèl com és, els farà la mateixa jugada quan millor interesse als seus propòsits. Total, per a ancorar-se més a la dreta encara sempre està a temps, veient que Vox és el perfil ideològic que millor quadra amb la seua personalitat carca.

Tant de bo personatges d’aquesta amoralitat confessa, més o menys coneguts com el cas que ens ocupa, fracassen i deixen d’engalipar el personal emparant-se en la seua més que qüestionable forma de procedir. Tant de bo els madrilenys no pequen d’incauts com els valencians, que veieren en ell un xic templat i popular, només una cortina de fum.