EL POBLE HA PARLAT: MAZÓN VESTE’N JA!!!
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Corria l’any 1976, en la prehistòria de l’actual democràcia espanyola, quan el grup ieclà Vino Tinto feu popular la cançò “Habla, pueblo”. La qual, fins i tot els que aleshores érem infants i adolescents, taral·lejàvem alegrement i inclús cantàvem algunes de les seues estrofes. Com: “Habla, pueblo, habla/ Tuyo es el mañana/ Habla y no permitas que roben tu palabra/ Habla, pueblo, habla/ Habla sin temor”. Res a veure amb Marengo, el melós trio a què pertanyia Carlos Mazón quan pretengué dedicar-se a la música, alternant la seua dedicació a temps parcial amb substancioses responsabilitats polítiques des de l’era Zaplana, les quals -vista la seua insultant incompetència- de poc li han servit en el moment crucial de la prometedora carrera enlloc com a solista.
Amb certa perspectiva, quina pena de temps perdut per aquest nounat quan només tenia dos anyets i els seus majors lluitaven per l’arribada de la democràcia en morir Franco en 1975. Quina desmemòria la seua, quina pocavergonya, al remat, quin desori. I, com ell, un bon grapat d’inútils ‘chicos y chicas bien’ escollits a consciència per l’alacantí en els móns de Yupi, eixe paradís paral·lel ancorat en un present continu en què quedaren anestesiats de per vida. Ni ell ni la resta d’estrets col·laboradors van tenir la necessitat de madurar i de guanyar-se a pols el pa nostre de cada dia. Tot venia a la carta. Fins que la indigestió esdevinguda en El Ventorro acabà en tragèdia i la màquina del fang prolongà l’autèntic fangar, el de la desolació més absoluta.
L’executiu més preparat de la història, la qual els reservava als seus membres la millor etapa mai no coneguda començà, però, ajustant comptes amb l’anterior executiu. Segons els nous gestors, aquells catalanistes que havien desvirtuat la llengua com avantsala d’un nou Procés per vindre, a la valenciana; aquells ecologistes descamisats que havien posat en pràctica la taxa turística o coordinat més eficientment les emergències, a més d’apostar per una transició ecològica en correspondència amb l’Agenda 2030; aquells, en suma, que, a falta de trobar-los casos de corrupció, calia desprestigiar sense desmai durant els primers mesos de govern de coalició amb VOX, els impresentables i vividors confessos que -amb inusitada alegria covard- reblaren el clau fins on aquest podia donar de si, malgrat les espurnes que ocasionava en friccionar amb el trellat.
Què hi podem dir, en aquest sentit, del conseller Rovira, sense anar més lluny? En realitat, l’amic de l’ànima del president i, potser, el membre més indolent, obtús i opac del Consell, amb la vènia del Molt Honorable. Entestat en complicar fins allò inexplicable les adjudicacions docents durant el primer curs popular, envalentit en la dèria per degradar l’ensenyament, l’aprenentatge i l’ús del valencià amb el café per a tothom i, ara mateix, amb la Llei de llibertat educativa, referèndum inclós. Conseqüència directa d’un autoodi visceral i caïnita no exempt de revenja cap a tot allò que, en essència, defineix a la immensa majoria dels valencians que el patim, que els patim en carn pròpia, en arribar a assolir responsabilitats per a les quals no estan preparats per incapaços i malpensats.
Anit fou la tercera onada de repulsa pública a Mazón i el que significa, després de les dels dies 9 i 30 de novembre, dos mesos després d’un desconcert fatal de què tres valencians encara romanen desapareguts. Seixanta dies i nits en què cap membre de la Generalitat ha acompanyat el dolor, el desconsol i la frustració dels seus parents. Quanta vergonya.
El poble ha tornat a parlar: Mazón, veste’n ja!!!