EL PODER COM A SÍMBOL DE DESTRUCCIÓ DE L’ECOSISTEMA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Cada vegada que analitze com ens servim de la natura per a viure a la seua costa com mai s’havia fet pense en el precís moment en què deixàrem de sobreviure a ella per a subjugar-la. En una determinada etapa del transitar de l’espècie deixàrem de ser animals per a ser humans i, a poc a poc, creure’ns déus, com tan bé narra per a tot tipus de públic Yuval Noah Harari i, abans que ell, ho filmà magistralment Stanley Kubrick. Des d’aquell moment imprecís i llunyà de la nostra prehistòria la supervivència s’anà convertint en explotació sistemàtica del medi natural i, com haguera dit l’avantpassat més remot de Neil Amstrong: “That’s one small step for man, one giant leap for mankind”, no sé si molt més verídic que el que va dir l’astronauta nord-americà quan xafà la Lluna: “Aquest és un petit pas per a l’home, un gran salt per a la humanitat”, en versió traduïda.
Aquella conquista deixà en bolquers altres fites heroiques de l’ésser humà, les quals havien representat fins 1969 el domini absolut del globus terraqüi, sobretot des de la Revolució industrial. Un altre moment clau des que la població mundial començà a assolir xifres vertaderament preocupants a mesura que, mitjançant la ciència i la tecnologia, s’hi acotava l’espai natural –fins aleshores predominant- i aquest es posava sistemàticament al servei de la raça humana sense contemplacions. L’humà començava a creure’s seriosament que el planeta estava completament al seu servei i que el creixement de l’espècie es fonamentava en la seua explotació sine die. Així fins avui mateix.
Tot aquest plantejament, tanmateix, em ve al cap per allò de trobar alguna resposta convincent a un conflicte candent de tants com ho és la guerra a Ucraïna. Una invasió il·legal des de fa anys que s’ha substanciat en un malson per als ucraïnesos i un veritable pols a la resta del món, on no crec que només estiga en joc el potencial armamentístic rus i els seus drets històrics sobre el país agredit. Filant prim, atenent com està afectant també a les economies internacionals i als consumidors, no cap dubte que des del Kremlin hi ha el ferm propòsit de seguir apostant fermament per les energies fòssils que tants beneficis genera, sobretot sent com és el país més gran de l’orbe, una mena de vast subcontinent.
Crec que eixa finalitat, més que d’altres subsidiàries per notòries que siguen, és la que ha fet reaccionar Putin i el seu cercle de poder per a posar una pica a Flandes, com col·loquialment es diu. Al remat, una antiga potència que mai no ha deixat de ser-ho militarment on es planteja un tipus de societat dirigida i fins cert punt dòcil que basa la seua riquesa en l’extracció de petroli, gas i multitud de minerals en un context global en què el canvi climàtic va guanyant adeptes i, alhora, s’albira a mitjà termini un canvi radical de model en el consum energètic a pesar de les resistències internes. Quelcom que no escapa a règims com el rus, com tampoc al xinés i els governs d’altres tants països com els EUA, Índia o Brasil, per citar-ne uns quants entre els més grans.
Eixa és, probablement, la vertadera causa d’aquesta guerra europea, és a dir, la reafirmació del poder a través de l’agressivitat i l violència per a seguir amb la producció d’energia força contaminant i la nuclear, malgrat la conscienciació cada vegada més estesa que, de seguir per aquest camí, la natura es ressent i –de continuar aquesta escalada- podria perillar fins i tot la vida humana com mai s’havia pensat.
No és baladí que aquesta defensa a ultrança d’un determinat sistema de producció haja entrat en col·lisió frontal amb Europa, en particular la UE, en què, privada d’aquesta mena de combustibles, ja fa temps que es ve apostant per la utilització de les energies renovables i un canvi de model a gran escala. Un tour de force en tota regla de resultats totalment incerts quan a Xina es comparteix aquella visió, diguem-ne retrògrada, als EUA podria tornar Trump (o, en el seu defecte, qualsevol dels seus adeptes), negacionista del canvi climàtic i defensor aferrat de les extraccions fòssils indiscriminades, i a Brasil podria seguir un dels seus simpatitzants en la figura de Bolsonaro, poc amant de la virginitat de l’Amazònia. O, el que és sinònim: el poder com a símbol de destrucció de l’ecosistema i, amb ell, la previsible desaparició, tard o d’hora, del seu depredador per excel·lència.