EL PRADO, LA JOIA DE LA CORONA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Quan alguns, o molts, diuen en públic que el Museu de Belles Arts de València és la segona pinacoteca del país, per darrere del Museo Nacional del Prado, somric sense malicia i me pregunte a quina distància, perquè les respectives lligues en les que un i l’altre juguen van com del cel a la terra. Futbolísticament parlant és com si el nostre contenidor cultural competira en Segona Divisió B i el madrileny en la Superlliga que un dia inventà Florentino Pérez, o, si ho prefereixen, aquell Superdépor d’A Corunya i el Real Madrid. Mentre els primers malviuen de gestes passades, els segons s’enduen el gat a l’aigua, recurrentment. Serà per diners?
De fet, el museu de la capital de l’estat és com una mena de ministeri encobert en l’organigrama del Ministeri de Cultura i Esport, com darrerament demostrà la visita que féu Ximo Puig, però sobretot les que sovint rep quan hi han estades oficials de mandataris internacionals. Així ha estat i així serà, a banda dels milions de visitants anònims que anualment es deixen caure per les sales ubicades al llarg Passeig homònim i de les cimeres que -com la dels dies 28 i 29 de juny- celebrarà l’OTAN. Potser un bon moment perquè repassem alguns dels noms dels presidents del seu benemèrit patronat, només uns pocs: Eduardo Serra (exministre de Defensa), José P. Pérez Llorca (un dels set pares de la Constitució i ex ministre de Presidència, d’Administració Territorial i d’Afers Exteriors) i Javier Solana (ministre de Cultura, portaveu del Govern, ministre d’Educació i Ciència, d’Afers Exteriors, secretari general de l’OTAN, alt representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú de la UE i comandant en cap de l’EUROFOR).
Amb aquestes credencials, la veritat siga dita, quasi que el de menys és qui ha anat ocupant la seua direcció, es diga Alfonso E. Pérez Sánchez, Felipe V. Garín, Francisco Calvo Serraller, José M. Luzón, Fernando Checa, Miguel Zugaza o Miguel Falomir. Un museu amb un pressupost d’ingressos de 63.745.280 d’euros previstos per a aquest any, que tampoc pareixen mai suficients per als seus gestors, i que deixen en autèntica calderilla els de la resta de museus públics arreu l’estat, no diguem el nostre buc insígnia amb 6,1 milions d’euros (7,52 milions per sota de l’IVAM) a càrrec de la Generalitat.
Tant el nostre museu com el del Prado han servit, a més, per a reunions galàctiques –en diríem-, tant de la UE com de l’OTAN, fites a les que s’uní el parisenc del Louvre per a acollir a una altra mena de galàctics, els representats pels dos equips de futbol que disputaren la final de la Champions League a París a finals de maig, els quals soparen plàcidament entre els seus tresors artístics, que és com dir un despropòsit darrere d’un altre sense solució de continuïtat, no sé ben bé perquè. Pel que respecta a la fita madrilenya, com molt abans esdevingué a València, l’incombustible Solana sembla omnipresent, és igual qui governe en La Moncloa i que hagen passat gairebé tres dècades entre una i l’altra. En tot cas, si algú té encara dubtes de qui representa la joia de la corona en qüestions museístiques, ací té unes poques dades però suficientment esclaridores per a saber situar-se i, d’una vegada per totes, començar a parlar amb propietat i no per mitjà dels típics tòpics amb què s’acostuma, tan providencials com decididament provincians.