El que pocs recorden de l’estadi de Mestalla

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Un servidor no és soci del VCF, tan sols un aficionat des que era menut quan Pep Claramunt, Sol, Abelardo, Valdez i cia. es batien el coure en aquelles lligues, copes i les competicions europees en què solia estar present l’equip durant la dècada de 1970. D’això fa ja mig segle i molts són els canvis experimentats tant per l’estadi i el seu entorn com també pel propi esport (ara espectacle) i el mateix club, en hores més que baixes.

L’estadi que millor vaig conèixer fou l’edificat en temps de Luis Casanova, precisament entre 1978 i 1980 poc abans de la remodelació a propòsit del Mundial de 1982, molt anterior a l’actual construcció executada per Paco Roig. Un estadi que, per llevant, finalitzava en l’horta que, més tard, donaria pas a l’avinguda d’Aragó i que dintre del seu mur perimetral conservaba una alqueria habitada, a l’exterior de la qual penjaven al sol els equipatges del primer equip i del Mestalla, el seu filial.

Mentre s’acabaven de construir les torres marrones del gol sud, hi havia també enfront mateix un xicotet camp de futbet de ciment (hui un carrer) que complementava el camp de grava que hi era entre les antigues oficines del club i l’anfiteatre, sota el qual tenien Españeta i els seus col·laboradors tot el material necessari, tant per al primer equip com per a la resta de la pedrera recentment creada.

En aquell camp, aleshores de grava (desaparegut i actualment part de la darrera ampliació i de l’avinguda d’Aragó), entrenàvem els jugadors de les divisions inferiors en dies alterns, mentre que utilitzàvem com a vestidors unes dependències allargades a un cantó davall del gol sud o, més esporàdicament, els oficials de Mestalla. Mai no es xafava el terreny de joc de l’estadi, tret del VCF, el Mestalla i els atletes Blanquer o Campos. Només ho férem una vegada, extraordinàriament, amb motiu de la celebració de la Copa del Rei de 1979 mentre es feia temps per a rebre als campions.

Aquell estadi, previ a la intervenció mundialista, disposava de cadires d’enea i, alternativament, de coixinets patrocinats per Vifasa, una empresa constructora de moda en la ciutat. Acomodacions que duraren poc quan en una bona part de les grades (tret de les de a peu o galliners) s’implementaren les butaques blanques de plàstic.

Aquell microcosmos particular res té a veure amb la impressió actual, encara que es poden rastrejar, només això, algunes de les peculiaritats de què parle amb coneixement de causa.

En realitat, al vell estadi de Mestalla que vaig recòrrer sent adolescent, mai millor dit, perquè hi havia entrenadors que ens feien pujar i baixar correguent les empinades escales de les grades, inclús amb la càrrega a l’esquena d’un company, li quedava poc per a començar a convertir-se en el que hui és. El romanticisme d’aquell esport estava a punt de desaparèixer per sempre per a obrir-se a un altre escenari, el de l’espectacle. Tanmateix, recorde amb enyorança no ja la meua joventut apassionada pel futbol si no aquell aire entre vetust i mític condemnat a passar a millor vida.

Eren els temps en què el VCF era envejat arreu el país per les seues modèliques instal·lacions a Paterna adquirides uns anys abans per Ros Casares, quan només hi havia contades empreses en la carretera d’Ademús i la ciutat esportiva estava oberta a tothom. Envoltada de pinades i bancals de tarongers en plena producció, enmig s’obrien fins a tres camps reglamentaris de xespa i un més de terra batuda, al voltant d’uns moderns vestidors amb piscina interior. Un període en què els mitjans de comunicació cobrien poc la informació esportiva diària, eren escasos els aficionats que per allà es deixaven caure i –quan coincidíem- els professionals consagrats com Kempes, Bonhoff, Arias, Saura, Solsona… compartien amb plena naturalitat els vestidors amb els més menuts després dels partits de dissabte, mentre que aquells preparaven el de diumenge com a locals.

Com a curiositat o anècdota, en els entrenaments usàvem els equipatges retirats dels majors, quan les samarretes portaven brodat l’escut i els números dorsals en color blau, per la qual cosa era habitual espabilar-se per allò de poder escollir la de l’idol desitjat. Al remat, xiquets vestits dels majors als que procuràvem imitar com a futbolistes.

Des que el club pertany a Lim, l’amo ve poc per València i han d’anar fins a Signapur els que tenen que parlar amb ell. En l’època de Ramos Costa, els capitans estàvem citats en les oficines del club poc abans de Nadal per a felicitar-nos. Tots, des del VCF fins als alevins de la pedrera. Definitivament, eren altres temps com deia el bo de Jaime Hernández Perpiñá, de grat record i eterna memòria del club.