EL RELAT I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Enmig del desastre, evitable en part pel que fa a víctimes (sobretot això) i també de tipus material, desprésdels injustificables retardaments en l’enviament d’ajudaoficial efectiva per allò de la deficient coordinaciódepenent de les competències d’uns i altres -el Consell de Mazón i el govern de Sánchez- i de l’explosió d’iraviscuda diumenge passat durant la visita a Paiporta delsmonarques en companyia de tots dos presidents, queda clar que plou sobre mullat (perdonen-me la dita) en trasladar-se al fang valencià l’agríssima disputa entre l’executiu central i l’oposició per mitjà de l’autonòmic.Entremig, tampoc ajudà massa a la calma en moments tan crítics, més bé tot el contrari, la perversa proclama partidista de Feijóo.
Un context viciat a més no poder que va esclatar-los amb virulència inusitada a Felipe, Letizia, Pedro i Carlos; en particular a Sánchez, que fou agredit vilment i ambcovardia per l’esquena. Tot no val i la violència només en genera més.
Un panorama en què l’extrema dreta ha obtés rèdit de cara als seus interessos disruptius i els seus simpatitzantsen fer-se la foto que buscava, executant un pla premeditataprofitant-se de la desesperació del veïnat de la localitat de l’Horta Sud. Al capdavall, la plasmació inequívoca que el missatge ha calat profundament en amplis sectors de la població i el líder del PSOE s’ha convertit en un autènticborinot per obra i (des)gràcia del PP, VOX i la retafila de succedanis ultres. No hi ha més cera que la que es crema: allò de calúmnia que alguna cosa queda funciona i ara es comproven els seus indesitjables efectes.
Deia despús-ahir que, informativament parlant, estàen joc quin relat dels que circul·len en els diversos mitjansde comunicació i, sobre manera, en les xarxes socialspredominarà sobre la resta, en particular pel que fa a la veritat, quan hi ha autèntiques píndoles enverinadesconsumides i compartides alegrement per tot tipus de gent. No només per joves, també per persones fetes i dretes, sovint amb estudis superiors, amb no massa llums o massaevidents depenent de la seua ideologia i, per què no, d’unsobjectius malèvols ben definits.
Un relat -el del costat obscur– que, en moments àlgidscom aquest, esdevé un insult a la raó, la lògica, la intel·ligència, l’ètica, la solidaritat i la bonhomia que se’nssuposa; unes qualitats que brillen per la seua absència ara, en què més que mai cal desterrar maquinacions increíbles que atenten greument contra el trellat més elemental i contribueixen a interpretacions tan errònies cominteressades, tan retorçudes com qui les fomenta, impulsa i divulga contra natura, impunement.