El “Triangle Joanes”, un recorregut per a conèixer l’obra pictòrica de Joan de Joanes sense eixir de València

Darrerament, la figura de Joan de Joanes ha suscitat nous acostaments historiogràfics que han tornat a posar d’actualitat la seua obra, encara que és ben cert que la seua pintura, veritablement excelsa en determinades ocasions(com sol passar amb altres grans artistes), ha estat reconeguda ininterrompudament des del segle XVI, el temps en què va viure i es convertí en un dels grans creadors plàstics en els inicis del Segle d’Or de la pintura espanyola. Com, entre altres literats reeixits, recorda el propi Lope de Vega en un dels seus sonets.

​Joan Vicent Macip Navarro, com s’anomenava Joan de Joanes, va nàixer probablement en els primers compassos del Cinc-cents, s’ignora on, i visqué fins a l’edat de senectut quan faltà a Bocairent, el 21 de desembre de 1579, mentre executava amb el seu taller el darrer encàrrec que es va comprometre a realitzar: les pintures del retaule major de l’església de l’Assumpció de Nostra Senyora a la vila de la Vall d’Albaida.

​Malauradament, la quantiosa obra que d’ell es conserva, primer com a col·laborador del seu pare, Vicent Macip, després com a titular de l’obrador heretat i, a posteriori, amb la progressiva intervenció del seu fill, Vicent Macip Comes, no es correspon amb l’escassa informació documental referida al seu periple vital, la qual cosa ha conduït a confusions avui convincentment aclarides i la dificultat per a classificar cronològicament la seua vasta producció. Tanmateix, els avanços en el seu coneixement són molt evidents, el que ha permès ressituar-lo en el lloc privilegiat que, per mèrits propis, li correspon en el panorama artístic del seu temps.

​Com a mostra de la revisió que es duu a terme de la seua personalitat-encara lluny de cloure’s-, val a dir que el principal espai de pintura antiga d’Espanya, el Museo Nacional del Prado, custodia 21 obres de Joanes (dues d’elles dibuixos) i 4 més atribuïdes al seu progenitor –al nostre parer, totes elles caldria adscriure-li-les al primer, encara que el pare pogué contribuir-ne puntualment en alguna. És a dir, la pinacoteca més internacional del país encara distingeix l’obra de tots dos artífexs de forma inadequada, a pesar de que Joanes compta amb tota una sala, com altres pintors de fama contrastada.

​En aquest context feliçment reivindicatiu, l’obra que el Museu de Belles Arts de València conserva del pintor de referència, entre pintures i dibuixos, s’ha incrementat quasi exponencialment en els últims anys, amb les adquisicions de noves pintures autògrafes en el mercat de l’art i també per la compra de l’antiga Col·lecció Lladró, on hi són quatre quadres més. Circumstància que fa del MUBAV una nova fita en el coneixement de l’artista valencià més reeixit de la centúria i una oportunitat excepcional per a replantejar-se dotar la pinacoteca d’un espai monogràfic a ell dedicat, com hem defensat alguna vegada i també s’ha pronunciat en el mateix sentit el seu director.

​Tot i això, reconeixent que una part del millor Joanes es mostra a Madrid i això catapulta el seu primmirat quefer (inter)nacionalment, proposem un reconegut ad hocper la seua obra -en alguns casos peces mestres dignes dels millors museus del món- sense necessitat d’eixir del cap i casal, ciutat on hi és una bona part del seu cabdal creatiu a més del MUBAV. Una mena de “Triangle Joanes” que comprendria la visita al museu de l’avinguda de sant Pius V –primera parada obligatòria-, que es complementaria magníficament amb la passejada a la catedral metropolitana i el seu museu, on romanen desenes de pintures de la nissaga, però en concret del nostre protagonista, com per exemple el ‘Baptisme de Crist’, una veritable delícia per als sentits que ara passa injustament desapercebuda tal i com està dissenyatel circuït turístic, o la sèrie de retrats episcopals, incomprensiblement de difícil accés (que res tenen que envejar als de la catedral toledana, res més lluny de la realitat). El recorregut que proposem finalitzaria en l’església de Sant Nicolau, on romanen encara tres retaules de Joanes –cosa excepcional-, encara que privats de la seua maçoneria original, un ‘Sant Sopar’ i dues tauletes amb el ‘Salvador’ i la ‘Verònica de la Mare de Déu’.

​Al capdavall, un viatge en el temps a peu agradable per les principals institucions que mostren una bona porció del llegat artístic del millor pintor espanyol del Renaixement, sense la necessitat o l’obligació d’eixir de la ciutat on Joan de Joanes desenvolupà el seu mestratge. Visites que, de bestreta, podrien enriquir-se amb la visita a la plaça del l’Arbre i els seus voltants, on els Macip tenien el domicili-taller que els donà fama, i l’església del convent del Carme (parròquia de la Santa Creu), on alguns membres de la nissaga foren soterrats, en concret el més celebrat de tots –encara que les seues despulles van ser traslladades temps després a la Capella dels Sants Reis del convent de Sant Domènec, amb la benemèrita intenció d’inaugurar el panteó de valencians il·lustres.  

​El “Triangle Joanes” està a l’abast de qualsevol, només caldria que aquests espais obeïren a una mínima coordinació, que el trajecte es senyalitzés convenientmentper part de l’Ajuntament i, també, tot cal dir-ho, a la decidida voluntat de divulgar els seus fons, com esdevé encara a la Seu pel que fa a la sèrie episcopal que es guarda a la sagristia i a la vista d’uns pocs privilegiats, a banda de la deficient exposició que històricament arrossega.

​Altres llocs de la capital guarden obra del mestre renaixentista, com el deliciós museu del Reial Col·legi del Corpus Christi, conegut del Patriarca, i altres parròquies de València.