EL VEREDICTE
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Ahir es va dictar el veredicte del judici a un jove espanyol empresonat per la mort violenta (=assassinat) d’un ciutadà colombià a Tailàndia amb qui sembla tenia una relació sentimental. Un tipus que fins el 2 d’agost de 2023 gairebé ningú sabia qui era ni a què es dedicava. En assabentar-se la premsa de qui era fill, la de color rosa i la que no ho és també no han deixat de posar el focus en la seua anodina biografia als 30 anys d’existència emparada en la dolce vita. Vida i miracles del susdit inundaren els rotatius i programes durant llargues jornades (¿d’investigació?) fins que ahir es va tancar el seu segon capítol.
El circ mediàtic en què s’ha convertit han catapultat el personatge i la família de què forma part, fins i tot als telediaris de major audiència i els rotatius, quan es sap fefaentment des del primer moment de la seua més que presumpta culpabilitat, sancionada amb la pena de cadena perpètua. Cosa que ni el mateix Mbappé, durant anys desfullant la margarida del Real Madrid, ni la resistència a prova de dificultats de Sánchez, ni la triomfant escapada de Puigdemont han cridat tant l’atenció carronyera dels mitjans casolans. Sobretot, tenint en compte els nuls mèrits de l’ara sentenciat (¿xef?), pertanyent a una nissaga d’actors (dignes, però ben lluny de ser celebrities).
En el calidoscopi paranoide a què alguns programes (¿informatius?) han arribat s’ha amollat fins i tot una possible intermediació de la reina tailandesa pel fet d’estar de vacances a Mallorca per primera vegada en la seua vida. En fi, una sèrie de perles a més d’aquesta que, en tal de parlar de l’assumpte durant hores, aborronen el més pintat per la arbitrària frivolitat amb què es tracten, donant per fet que l’assassí mereix rius de tinta i disquisicions metafísiques pel fet de ser qui és. Exactament ningú, per a ser sincers si atenem als seus (de)mèrits.
Per si no fos poca cosa, la premsa espanyola també va estendre els seus tentacles sobre la família del difunt assassinat, la policia, la fiscalia, el jutge i els advocats de la causa, especulant sobre tot tipus de situacions a mesura que el cas ha anat madurant. Un cas entre centenars d’ells que pateixen altres conciutadans arreu del món i que, per no ser mediàtics, no interessen ningú tret dels afectats i els seus, com sol esdevenir.
Després, la mateixa premsa que reflota titànics enfonsats en les profunditats dels insondables oceans, com és el cas que ens ocupa, s’escarota de les fakes mentre predica en els anuncis publicitaris el seu compromís amb la informació veraç i contrastada. És a dir, aquella que sap separar el gra de la palla. Menut circ i guirigall vergonyós.
El veredicte condemna a cadena perpètua al considerat com a culpable de la mort i trossejament de la víctima (de qui algunes parts no han aparegut a hores d’ara). Deixem la pena als progenitors i el seu cercle íntim, com als parents de l’assassinat, i que es pose fi a especulacions de tot tipus pregonats des de talaies que confonen entretenir amb desinformar gratuïtament, per allò de mantenir determinades audiències per a sobreviure en la jungla mediàtica. L’única raó de ser no és la veritat sinó les xifres.
El tercer i quart capítols de l’afer encara resten per escriure’s, encara que d’això també s’ha parlat, ja que es dona per fet que l’empresonat redacta un llibre relatant la veritat, tota la veritat mai contada. No cap dubte que temps en va a tindre, a no ser que li l’escriga un negre aprofitant el share i li’l publique aviat una potent editorial, d’eixes que venen llibres com a xurros sota la premissa que l’autor ha de ser arxiconegut, independentment de la qualitat del producte final. Un tema escabrós que mereix, com a mínim, un article.