ELS ALTRES DANYS (IN)VISIBLES

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Magatzems amb obres d’art i documentació d’arxiu, biblioteques, llibreries, arquitectures, escultures, pintures, ceràmica, mobiliari, fotografies, instruments musicals, vestuari i teixits litúrgics, orfebreria, arxius parroquials, conventuals, notarials, judicials o municipals, material escolar als instituts, col·legis i escoletes, amén d’altres d’índole privada, són alguns dels altres danys (in)visibles de la tragèdia humana i material que ha travessat de ponent a llevant i sud la provincia de València. Una catàstrofe menys cridanera que la que pateixen en pell pròpia els milers de damnificats per allò d’afectar a la quotidianitat perduda i a la seua supervivència. En definitiva, la prioritat majúscula a què s’enfronten a diari des del dia 29 d’octubre la ciutadania, el voluntariat, l’exèrcit, la guàrdia civil i la policía, els bombers, les ONG, protecció civil, els sanitaris i, per descomptat, els ajuntaments.

Però després de l’emergència, de durada incerta atesa l’enorme destrucció, vindrà el recompte pormenoritzat de pèrdues materials a nivel individual i col·lectiu. Moltes d’elles molt difícils d’avaluar per la seua pròpia diversitat i caràcter sentimental, però també per la seua rellevància històrica i artística. Un panorama també desolador que, malgrat no eixir en els mitjans de comunicació, aviat centrarà l’atenció dels seus usuaris habituals i dels experts en patrimoni cultural, sobretot per allò de poder constatar el seu estat de conservació, en cas de no haver-se perdut per la força de l’aigua enfangada o per robatoris, i la seua possible recuperació. Un nou esforç titànic que s’afegeix al context general d’anar refent-se a poc a poc de l’hecatombe.

Uns danys, generalment comunitaris (com tots aquells públics que afecten als parcs, jardins, places, carrers i avingudes), que representen el batec dels nostres pobles, a la seua memòria històrica i, en definitiva, a la seua essència -similar però diferenciada d’altres localitats veïnes. Una labor imprescindible quan s’haja recuperat certa normalitat, que ha de contribuir perquè les senyes d’identitat recobren el seu valor (im)material.

Una qüestió que també afecta a determinats actes vandàlics que no tenen cabuda en aquests moments d’angúnia i ràbia continguda, canalitzades a través de manifestacions tan multitudinàries com pacífiques. Fer malbé a edificis com el palau de la Generalitat o la catedral, entre d’altres monuments públics o privats cabdals per als valencians, no contribueix a solucionar la problemàtica, més bé a embrutar la protesta legítima i atemptar conscientment contra la nostra idiosincràsia.