ELS ALTRES MARADONA

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Als qui puguen llegir aquest títol els semblarà pretensiós per allò que Maradona només hi ha hagut u, l’astre argentí en boca de tots per la seua sobtada mort fa uns dies. Un gran jugador de futbol que esclatà en el moment just en què l’Argentina necessitava de les alegries que la seua política i economia els negaven als seus ciutadans des dels anys triomfants de Perón i la malaurada Evita. Ni tan sols l’èxit de la seua selecció en el Mundial de 1978 ajudà a suturar les ferides de la fèrria dictadura militar, la qual acabà per desplomar-se pel fracàs en la guerra de les Malvines durant 1982.

En eixe context tan contradictori en el que ressonen els melòdics tangos de Gardel és en el que el jove pelusa saltà a la fama, un reconeixement que bé li pogué arribar al Campionat del Món disputat al seu país quan, amb disset anys, es quedà fora del combinat nacional que, finalment, a colps i rodolons, alçà la Copa del Món durant l’hivern austral. Si recorden el darrer gol en la final de Kempes, el Matador (“no diga Kempes diga gol”, es deia llavors al cap i casal), ho entendran perfectament. El Diego, com també se’l coneix en l’esport rei, hagué d’esperar per a dir la seua. Bé que no trigà massa en convertir-se en el líder de l’equip juvenil argentí que es proclamà campió del món al Japó l’any 1979.

Naixia la llegenda i, amb ella, el mite i tot el que després vindria: la fama, els diners i la polèmica de la mà del Barça i Nàpols. Tanmateix, quan realment va coronar-se com a estrella del futbol fou en el Mundial de Mèxic el 1986, previ fracàs en el d’Espanya de 1982. Un miratge, en realitat, quan la seua controvertida figura no fou suficient aval per guanyar els Mundials d’Itàlia i els EUA de 1990 i 1994, respectivament.

Tanmateix, he començat amb D10S, com l’han batejat bastant exageradament molts periòdics per acomiadar-lo per sempre, com a excusa per a parlar d’altres Maradona que no arribaren a ser-ho perquè tothom no ho fa, i mira que en aquell temps en què el de Lanús ho brodava amb la seua esquerra màgica hi havia xiquets o joves amb potencialitats per a fer-se un lloc en aquest parnàs particular. Només vaig a recordar-ne a tres, sengles exemples de jugadors versàtils en les seues demarcacions amb què vaig poder jugar en diverses etapes de la meua carrera futbolística d’aficionat, entre els 13 i 24 anys.

El primer d’ells era Fran Escribá, el 10 dels alevins de la primera pedrera del València CF, en l’actualitat entrenador d’elit. Un mitja punta esquerrà que, en la temporada 1978-1979, era el futbolista més desequilibrant que havia vist en ma vida. Ho tenia tot: tècnica, habilitat, potència en el xut, lideratge i, per si faltava poc, gol. Malauradament, mai no pogué arribar al primer equip, la qual cosa no deixa de ser una anècdota per a un jugador que, sent un xiquet, tenia la maduresa d’un professional.

El segon, sense anar-me’n del VCF, fou Ibáñez, de Museros, un migcampista amb vocació de davanter que també jugava com els àngels i que, en fer-ho a la Lliga Nacional Juvenil, arribà a marcar 9 gols en un mateix partit (el que li valgué ser portada dels diaris). Tot un espectacle. No vaig jugar amb ell mai en l’equip de referència per l’edat, coincidirem en l’Institut de Batxillerat de Massamagrell com a estudiants i, més tard, formàrem part del mateix equip al Meliana, CF. Ja no era el mateix i no sé si, en certa forma, li passà el mateix que a Escribá, amb el permís de les lesions: esclataren massa prompte i mantenir eixe nivell d’excel·lència (i les expectatives que comporta) durant una carrera d’anys és molt difícil a banda de sacrificat. En comptes d’ells, assaboriren l’èxit (inter)nacional jugadors bastant més limitats dels que érem companys però d’una major envergadura física com Voro i Giner (no així Fernando que, sent un xiquet del Colegio Salgui fitxat pel VCF, jugà sempre amb la mateixa tècnica i clarividència en el joc).

El tercer i últim s’anomena Miguel Ángel Navarro, però a Meliana el coneixem com a Puça, el malnom familiar. Un jugador que alçava passions allà on rodava el baló des de la Tercera Regional fins a la Preferent entre els anys 1978 i 1990. Puc dir-ho perquè moltes d’eixes temporades les passí com a company seu que, des de la mitja, procurava facilitar-li els regats en un taulell, els canvis de ritme elèctrics i el gol, amb qui sovint confraternitzava. Qui millor l’ha descrit ha estat Toni Mollà, sociòleg de prestigi, periodista i escriptor dels bons qui, a més a més, fou el seu entrenador de referència fins a 1980. Dos temporades, dos ascensos i el millor futbol que, possiblement, es feia en l’Horta Nord.

Cap dels tres citats, els meus Maradona particulars, arribà a Primera Divisió, només u d’ells ho ha fet com a professional del futbol, encara que com a entrenador -que també té molt de mèrit. Moltes vegades em pregunte, ¿i si ho hagueren fet? ¿Hagueren assolit la fama del jugador argentí? ¿Quants Maradona en potència hi haurà pul·lulant per eixos camps de déu i mai no arribaran a ser-ho?