Els altres Papes ‘valencians’
Albert Ferrer Ort – Universitat de València
Amb motiu de la biografia que vaig dedicar-li a Bonifaci Ferrer el 2018, prohom i general cartoixà -en commemorar-se el sisé centenari del seu traspàs- originari de València, com el seu germà Vicent (elevat a la santedat per Calixt III, el primer papa Borja en cenyir-se la tiara pontificia), vaig ensopegar-me amb un altre pontífex que, encara que nat a Illueca (Saragossa), es feu molt present durant la seua agitada vida tant a Avinyó (França) com a Castella i, sobretot, al regne de València des de Peníscola (on va romadre des del 1411 fins 1423 en alienar a l’orde de Montesa el seu castell d’origen templer). És a dir, al bell mig de la Corona d’Aragó.
En realitat, un tercer papa ‘valencià’ que es va recórrer el reialme durant la darrera fase del Cisma d’Occident sense deixar d’aspirar a ser reconegut com a únic papa legítim en la Càtedra de Sant Pere. Un peregrinar que s’inicià quan fou escollit com a successor de Climent VII el 1394 a Avinyó, segueix quan fuig de la capital del Roïne el 1403 i, per últim, deambula per terres peninsulars fins que s’estableix definitivament a la localitat del Baix Maestrat.
Mentrestant, el Cisma de l’Església seguia dividint en dues (i fins a tres) obediències el catolicisme europeu, moment en què Benet XIII, també conegut com a papa Luna [vegeu les imatges de capçalera, provinents de Cinctorres i Morella, respectivament], exercí -en diríem- de pontífex de proximitat, atenent molt a prop les necessitats espirituals, temporals i administratives dels seus súbdits, particularment valencians, com han estudiat Ovidio Cuella, Juan B. Simó i, sobretot, Estefania Ferrer per mitjà del butlari valencià, encara inèdit i composat ni més ni menys que per 791 butles.
Així doncs, el regne de València -i, per extensió la resta de la corona catalanoaragonesa, Castella i Navarra- arribà a tindre successivament tres papes al soli pontifici. En realitat, dos de canònics (els Borja) i un altre considerat fins avui mateix com antipapa, per allò que fou fulminantment destituït al Concili de Constança, d’idèntica forma que els seus homòlegs cismàtics Joan XXIII i Gregori XII. És a dir, a terres valencianes (com a la resta de l’actual Espanya) mai no s’ha gaudit d’un papa itinerant com ho fou durant tants anys Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor, almenys mentre fou reconegut per una part dels estats europeus.
Curiosament, tots tres papes comparteixen, per uns motius o uns altres, la mateixa llegenda negra, quan, en línies generals, no van ser pitjors que els seus antecessors i successors. Res més lluny de la realitat. Però potser ara, des de la mort sobtada del papa Francesc ahir, cal recordar-los a tots tres: el primer aragonés de nació, el segon de la Torre de Canals i el tercer de Xàtiva (Alexandre VI). Però la història no acaba ací. Encara n’hi hagué un quart papa ‘valencià’, triat i ungit, a més a més, a Peníscola: Climent VIII (1423-1429), el nom oficial que va prendre el cardenal terolenc Gil Sánchez Muñoz, amb l’aquiescència interessada d’Alfons el Magnànim d’acord a la seua ambiciosa política mediterrània, a pesar de la reprovació general de la feligresia. Després de la seua abdicació pactada i el reconeixement al pontífex sorgit de Constança, Martí V, Gil Muñoz passà a ser bisbe de Mallorca des del 19 d’agost de 1429, amb la qual cosa finalitzava per sempre l’escissió eclesiàstica que convulsionà l’Europa tardomedieval.
Una història no massa coneguda, menys encada divulgada, que dona compte d’un reialme -el valencià- en què es van dirimir assumptes de gran transcendència universal en aquells temps convulsos. Un període cabdal per a una societat d’origen colonial quan experimentava la seua maduresa com a poble i, alhora, començava a erigir-se com a capdavantera en la Corona d’Aragó, preludi del seu excepcional Segle d’Or, encara massa poc tingut en compte des de tots els punts de vista possibles, a pesar dels esforços dels investigadors per seguir avançant en el seu coneixement i la seua difusió.
