En la mort de Tomàs Llorens
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El traspàs de historiador de l’art castellonenc ha ocupat algunes columnes de premsa i, segurament, n’ocuparà altres més els pròxims dies i setmanes. Personalment, mai no vaig tindre el gust de conèixer-lo encara que sí de seguir la seua trajectòria quan estava en el cim de la seua carrera professional. En realitat, qui no coneix Llorens?
No vaig a parlar d’ell, per això mateix i perquè ho han fet i faran altres que tenen coses a dir sobre el particular. Però en aquests moments sí vull fer-ho d’altres col·legues seus i meus que, mereixedors com a mínim del mateix reconeixement que el d’Almassora, passaren sovint desapercebuts per als mitjans de comunicació de masses. Eren potser altres temps, encara que alguns ens deixaren fa relativament poc.
I és que l’ofici d’historiar l’art –com qualsevol altra activitat humana- és capritxós i, com a reflex de la vida mateixa, catapulta a uns i deixa gairebé en l’anonimat altres no se sap ben bé per què. És el cas de l’albaidí Elías Tormo Monzó, no fa molt recuperat de les boires per Luis Arciniega i altres companys; del morellà mossèn Manuel Milián Boix, una personalitat extraordinària a qui Castelló i la diòcesi de Tortosa li deuen molt i que recentment ha estat igualment posat en valor pel seu mediàtic nebot, Manuel Milián Mestre, Josep Alanyà i, en especial, Josep Monferrer; de mossèn Ramón Rodríguez Culebras, que tant féu per l’art a l’Alt Palància des de Sogorb; del crític d’art valencià Vicent Aguilera Cerni, autèntica dinamo per a l’art contemporani durant el franquisme; i del madrileny Salvador Aldana Fernández, mort recentment. Però també de personalitats del món de l’art que, malgrat que no foren membres del gremi, jugaren un paper decisiu per a la Història de l’Art Valencià, com Antoni Gisbert, pintor alcoià que dirigí el Museo del Prado, o el cartellista valencià Josep Renau i l’escultor suecà Vicent Beltrán Grimal, que tant contribuïren a salvar els seus fons durant la Guerra Civil (exiliat l’un i represaliat l’altre).
Arxivers i historiadors com Roc Chabàs, Josep Sanchis Sivera, Manuel González Simancas, Antoni Igual Úbeda, perseguit pel règim dictatorial, o Lluís Cerveró i Gomis, com historiadors de l’art més pròpiament com Josep Martínez Aloy, Francesc Almarche i Vázquez, Leandro de Saralegui, Manuel González Martí, Carlos Sarthou Carreres, Felipe Mateu y Llopis, Felipe Garín y Ortiz de Taranco, Fernando Benito Doménech o Lorenzo Hernández Guardiola, entre molts altres que seria llarg d’enumerar, els quals dedicaren bona part de les seues respectives vides a l’estudi i reivindicació de l’art i l’arquitectura casolanes en les seues diverses vessants, també mereixen recordar-se (no només en nota a peu de pàgina d’investigacions erudites) pels seus deixebles presents i futurs però, sobretot, per l’opinió pública que els desconeix a la majoria a bon segur.
Tomàs Llorens fou fill del seu temps, com Aguilera Cerni –posem per cas. Tots dos van ser figures imprescindibles, no sé si insubstituïbles, en el recolzament i la divulgació pregones de l’art contemporani a terres valencianes. El museu de Vilafamés (MACVAC) o l’IVAM, en distints períodes, tenen la seua personal empremta, complementada després per la generositat del col·leccionista Jesús Martínez Guerricabeitia amb la col·laboració de la Universitat de València.