“En la riuada de 1957 van avisar i no hi hagueren morts a Catarroja”
T. L.
Tenia 9 anys quan es va produir la riuada del 14 d’octubre de 1957, que és el precedent similar quant a magnitud més pròxim de la ‘barrancà’ del passat 29-O, dels molts que hi ha al llarg de la història, però Salvador Hervás ho recorda tot de manera nítida, tant que sap els noms dels mestres del col·legi de Catarroja al qual anava: “Eren ‘Doña’ Lola, don Juan, don Vicente el Galindo, de director don Vicent el de la Plaça, don Jaime, i de música don Salvador”. També recorda que “a Catarroja hi havia cinc o sis municipals o agutzils i anaven a peu, no tenien ni bicicleta”, i sap a més els seus noms: “Almarche, Mateu, Pepe, un que era grandot, Doroteo i Mariano Sapiña, que vivia al meu carrer”.
El fatídic dia de la riuada, Salvador estava en el col·legi, que era l’Esteban Paluzie, i rememora detalladament el que va passar: “A Catarroja feia un sol radiant i la gent estava treballant en el camp i on fora i els xiquets a l’escola. Cap a les onze o onze i mitja del matí, aproximadament, va vindre un agutzil a peu a la nostra escola, i supose que va ser a les altres també, com les Escoles Velles o les del carrer Torrent, i li va dir alguna cosa a l’orella al mestre, en castellà, que era com es parlava dins de l’escola, i quan se’n va anar l’agutzil, el mestre ens va dir, ‘tots a casa que ve la riuada’, i vam anar a casa”.
L’aigua va arribar sense canyes
Quan van arribar a les seues cases, Salvador recorda que “les mares, en veure que tornàvem i el motiu, van avisar als hòmens, ací i allà, i la meua mare, com les altres, va dir que pujàrem tot el que fora de valor cap amunt a l’andana i ho pujarem tot. Després, quan ja estàvem tots dalt, cap a les dos o dos i mitja de la vesprada, va començar a vindre l’aigua, per cert, sense canyes, no hi havia cap canya, era aigua roja, que arrossegava vaques, perquè a Catarroja hi havia moltes vaqueries, algun bou, alguna egua, passaven surant, salvant-se com podien. Els hòmens es van avisar tots i van anar a veure l’aigua, que es va eixir per la baixada de Romeu, a l’altra part de l’actual ronda oest o avinguda del Sud, on fa corba el barranc, per on més baix està”.
“Al final -conclou Salvador- el que va voler moure’s va salvar les coses de valor, i el que no, se li van quedar allí, però no va morir cap persona, perquè van avisar i amb unes quantes hores d’antelació. I a Catarroja hi hauria, tirant per dalt, només uns vint telèfons. En comparació amb la sofisticació de hui dia quant a mòbils, res, a més anaven a peu, però va donar temps a tot, i ara, no ha avisat ningú, ningú, amb els mitjans que hi ha, amb tanta tecnologia i satèl·lits”. Per tot això, Salvador qüestiona l’ocorregut: “Ací què passa, què ha passat ací?, i un senyor, qui siga, solta les comportes i ahí va, per si rebenta, però tu avisa, i no ha avisat ningú”. Així mateix, es pregunta: “Qui té la culpa?, al mateix temps que es respon a ell mateix amb un “no sé”, encara que, tot seguit, manifesta la seua confiança en la justícia per a esclarir els fets i les responsabilitats en este cas: “Els responsables que siguen, els qui siguen, que sàpien que ho són”.
