EN QUINES MANS HEM DECIDIT ESTAR?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Vists els resultats dels comicis al Parlament europeu, bé podríem resumir-los d’aquesta manera tan simple: els hem deixat la clau de la casa als populars, mentre que permetem que els ultradretans puguen entrar-hi i eixir d’ella sense demanar permís, i l’esquerra dividida segueix queixant-se pel fons i la forma. Uns actuen sense contemplacions per voluntat pròpia, els altres prou fan segurament en resistir perquè així ho hem volgut tots plegats.
Espanya segueix apostant per formacions polítiques que fomenten el neoliberalisme i, alhora, partits antidemocràtics i antieuropeistes que, inclús sense programa electoral, compten els seus adeptes per centenars de milers. Esperant, això sí, un manà -tan difús com impossible per inexistent- que ha captat l’atenció de joves ninis, ignorants, antisistema, revengistes i tota una legió d’irresponsables.
La Unió Europea no és potser la panacea desitjada, però veient com ens ha anat al llarg d’aquests darrers 38 anys, el saldo és prou més positiu que no pas negatiu. L’estat ha experimentat inversions multimilionàries que han millorat sobre manera les infraestructures obsoletes heretades del franquisme, la lliure circulació de persones i mercaderies, així com la moneda única, han facilitat no només el desenrotllament de l’economia sinó també allò de sentir-se membres d’una comunitat cultural molt més àmplia i diversa en què ser europeu s’imposa a la nacionalitat de cadascú, l’arrelament de la socialdemocràcia gràcies a la preeminència del sector públic perquè els serveis bàsics de qualitat arriben a un major nombre de ciutadans, i així un munt de canvis positius que tothom ha experimentat en la seua quotidianitat. Negar-ho és de necis.
Clar que no tot ha estat igual d’afalagador en la política comuna impulsada des de Brussel·les, com la manca d’una visió més realista i integradora del que suposa el fenomen migratori com a taló d’Aquil·les demogràfic, el sacrifici superlatiu que ha suportat fins ara el sector primari, l’envelliment progressiu de la població, la manca d’una política exterior veritablement reforçada davant els reptes de la globalització i potser també de caràcter intern com la creació d’un exèrcit supranacional paral·lel a l’OTAN (la invasió d’Ucraïna i l’amenaça que el conflicte s’estenga són la prova del cotó).
Tornant al panorama que dibuixen els resultats de diumenge passat, i després de vora quatre dècades d’experimentació europea a casa nostra, em pregunte obertament, de què ha servit que milions d’espanyols (més extensament europeus) hagen gaudit de programes d’èxit contrastat com l’Erasmus? Estudiants i professors que han pogut romandre durant mesos en altres països impregnant-se de cultures alienes, millorant altres idiomes i adquirint coneixements. Però també empresaris que han vist incrementar progressivament els seus resultats comptables, turistes que s’han recorregut el subcontinent de dalt a baix, treballadors que s’han domiciliat en altres estats de la Unió… De què ha servit quan hi ha formacions polítiques tan indolents com extremes que fomenten un nacionalisme a ultrança en perjudici de compartir fronteres, estendre drets i deures fins a acceptar una societat diversa i alhora integradora? Quin sentit té, a nivell intern, oferir-li més de 800.000 vots a un xerraire/influencer que, sense programa conegut, només expulsa per la boca barbaritats, soflames i amenaces? Té sentit seguir votant a VOX? Quins deutes pendents inconfessables i quina rancor encoberta inspiren a dos milions d’electors de la ultradreta a dinamitar una concòrdia possible?
En fi, preguntes que cal fer-se perquè la cosa no vaja a més en el futur, encara que queda vist que la raó, la lògica, la intel·ligència, l’empatia, la solidaritat, l’harmonia, l’educació, la pau… no passen pels millors moments quan quasi tot val, dissortadament.