ENTRE EL MENYSPREU I LA IRRELLEVÀNCIA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Després del soroll i la polseguera mediàtica subsegüent provocats pel ràpid acord programàtic entre els populars i els ultradretans a València, així com de la posterior tempesta auspiciada pel candidat Llanos Pitarch –de llarga durada encara atesa la gravetat de les seues declaracions-, sembla que ningú no repara encara en algunes de les decisions ja preses pels màxims representats casolans d’ambdues formacions, i, entre elles, que VOX, mitjançant el futur vicepresident del govern valencià, ostente la cartera de Cultura, ja desvinculada d’Educació i Esport.
Un departament molt sensible i simbòlic, tradicionalment mal atés per la majoria dels executius que hi ha hagut fins el present, que, segurament desproveït d’alguns departaments o àrees afins segons pareix, va camí de convertir-se en la maria del Consell. O, el que és el mateix, una conselleria pírricament finançada –més encara del que ja estava- que, en mans de l’exmatador Vicente Barrera, sembla orientada a protegir, empentar i finançar espectacles taurins de diversa índole. Festivals que han rebut també les atencions del Botànic mentre ha governat, malgrat les reticències d’alguns sectors i de la tímida prohibició en algunes poblacions saturades de la barbàrie que genera.
Eixe és el valor que té per a la dreta valenciana la cultura, curiosament quan un dels objectius de la coalició és reivindicar els símbols de la terreta (com si aquests no foren ben visibles en la quotidianitat i, més encara, en determinades festivitats i celebracions). Una contradicció que no suposa cap problema per a ells, entre altres raons perquè el tema cultural els olora a esquerra, encara que l’esquerra no s’haja distingit precisament per atendre’l com pertocaria i hagués sigut desitjable.
La maria de Cultura, tanmateix, deixa a VOX la possibilitat no sols d’explotar una intensa propagandacultural afí als seus postulats i interessos reaccionaris, si no també que els festejos taurins en les seues diverses versions assolisquen un clímax fins ara desconegut. La responsabilitat que un torero com Barrera ha adquirit no és només a nivell autonòmic, doncs pendent d’ell i de les seues accions va a estar eixa Espanya bouera a la defensiva que ha vist com una bona part de la ciutadania la critica sense por, a pesar de la seua força com a afició i, no ho oblidem, negoci.
Veure’m endavant quines són les línies mestres de Barrera en aquesta àrea conscientment capada i progressivament desvirtuada, així com les connivències amb Justícia i Agricultura, les altres conselleries assignades a VOX, però molt em tem que –entre altres objectius- el recolzament a aquesta mena d’espectacles conjumine els interessos de totes elles. Al capdavall, un dels símbols –suposadament, almenys en les seues ments- de valencianitat a què es refereixen sovint, però sense aportar més dades i clarividències.
Així ens llueix el pèl a tots plegats en 2023 en aquest malaurat país, que veu en aquests retrògrads compulsius, i en els altres que els han fet tocar poder, els garants de les essències perdudes del poble valencià. Aquelles que, clar està, mai no s’han posat en dubte per cap govern anterior –res més lluny de la realitat- però que corren el perill de quedar pròximament desfasades en societats com l’actual i les que resten per acampar a continuació. Entre el menyspreu i la irrellevància queda configurada la Conselleria de Cultura, tota una declaració d’intencions –que no d’amor– a la cultura centenària que ens és pròpia.