ESCLAUS DE LA MALALTIA ALIENA
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No ha de resultar senzill transmetre les sensacions que s‘experimenten en patir una determinada malaltia crònica, com tampoc ha de ser-ho amagar-les als que compartim la vida. De segur que molts factors determinen eixa actitud positiva, negativa o potser neutra depenent de la personalitat del malalt i de les seues circumstàncies. Uns per altres podem fer-nos una idea de la complexitat de les relacions humanes quan l’anormalitat s‘instal·la en un domicili qualsevol. Ningú no és infalible atesa la vulnerabilitat de l’ésser humà i, comptat i debatut, el que avui li succeeix a u, demà pot manifestar-se en carn pròpia sense previ avís.
Tanmateix, qui pateix la severitat i el rigor del dolor –una de les seues manifestacions més visibles- pot no adonar-se’n, pel dany intens que li produeix determinada patologia de forma recurrent, que les seues seqüeles acaben per socialitzar-se tard o d’hora pel seu cercle més proper. Igual que participem dels bons moments i, si escau, de la rialla, també ho fem (in)conscientment dels que són dolents i afecten, malauradament, la salut aliena. Som éssers socials des de temps immemorials i això mateix ens confereix la pàtina d’humanitat que ens distingeix de la resta dels animals. Molt probablement, la certesa de la nostra debilitat reflectida en els altres, tal com la presència impertèrrita de la mort, feu que sentiments com la solidaritat i la compassió afloraren en algun moment de forma individual i col·lectiva en els nostres llunyans avantpassats. Valors que encara perduren en una gran majoria dels nostres congèneres incorporats a l’educació i a la religió.
Per fortuna, en l’actualitat es disposa generalment d’un sistema sanitari bastant eficient que va incorporant millors especialistes, noves teràpies i medicaments amb què mitigar el sofriment de milions de ciutadans i dotar-los d’una millor qualitat de vida. La qual cosa no lleva que quan sorgeixen els rebrots de determinada malaltia, a més de l’afectat en primera persona, també senten els seus efectes més o menys devastadors les persones sanes del seu entorn immediat. Una situació de crisi compartida que, mal digerida, sol acabar esclavitzant els ressorts, sovint incondicionals, amb què compta el malalt.
Moltes vegades em pregunte com s‘ha de sentir qui no té salut perquè mai no l’ha tingut o qui està sovint delicat, què els passarà pel cap, les inseguretats, pors i els dubtes que afloraran al seu si i com aquests influiran en les seues accions i comportaments; però tampoc no deixe de reflexionar sobre el paper que juguen en silenci resignat un munt de conciutadans que, encara sans i pletòrics perquè així ho ha volgut la naturalesa capriciosa, no només acompanyen els malalts en els seus pitjors moments sinó que, a més, es fan càrrec que els seus patiments, les seues limitacions i cabòries, inclús el seu mal humor, són compartits i digerits abnegadament, a vegades sense cap altre reconeixement que el del deure complit i la tranquil·litat de la consciència. Vaja per ells la meua admiració.