Esdevingué un 20 d’abril, tal dia com hui
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Les males noticies vénen soles, no fa falta invocar-les, no cal parar-se a pensar que un dia apareixen sense previ avís per a canviar la vida dels afectats. Allò dolent o roí per esdevenir no pot usar-se amb malícia ni gratuïtament sobre d’altres, i no es pot fer per pura salut mental i, sobretot, humanitat. És prou que al proïsme li desitges quelcom negatiu perquè eixe sentiment negatiu reviscole un dia en carn pròpia o dels éssers estimats, on més dol. La vida són quatre dies i, ben mirat, mal contats. És una realitat incontestable.
Aquest començament em serveix per a rememorar que un dia com hui de fa un lustre faltà el meu fill Javi. Un adolescent amb la síndrome de Down a qui la sort li donà definitivament l’esquena un poc abans, un dissabte 25 de març, quan en una intervenció bucal aparentment senzilla va eixir del quiròfan intubat i inconscient. L’equip mèdic féu el que va poder, però la fortuna no va estar de part del convalescent.
Tanmateix, la mala noticia que finalitzà dramàticament un dia com aquest començà a gestar-se uns mesos abans, quan comprovàrem en persona que el Sistema Valencià de Salut declinà reiteradament atendre’l per a reparar-li la seua malmesa dentadura, anestèsia per mig. Ni en el Centre d’Especialitats del Grau, ni en l’Hospital Clínic Universitari, ni tampoc en la Unitat especialitzada en població amb diversitat funcional de l’Hospital Pesset Aleixandre (no operativa en eixe moment) es feren càrrec d’un pacient amb el 81% de minusvalidesa, un gran dependent vaja. Ens adreçaren al servei odontològic de la Creu Roja del Cabanyal, precisament perquè ens van dir des del sistema públic que en l’ONG atenien a aquest tipus de persones. Una vegada allà, ens adonàrem que allò era per a un altre tipus de patologies i malalts amb un major grau de consciència i maduresa. En tots els llocs ens tractaren d’allò més bé, però per unes coses i per altres el llit seguia per fer mentre anava passant el temps i els flemons feien acte de presència amb major freqüència en la quotidianitat del jove.
Decidits a posar-li fi al viacrucis vetllant per la salut i la qualitat de vida de Javi, ens decidirem a tirar mà dels estalvis i posar-nos en mans d’una clínica especialitzada que, al seu torn, treballava amb un conegut hospital privat de València.
El resultat fou l’inesperat, i ací començà un altre calvari en plena Pasqua, en quedar-se ingressat el pacient en la seua UCI a l’espera que el derivaren a un hospital públic. Paperassa, pagament de la factura corresponent i, gràcies al mateix equip mèdic responsable (que mai no deixà de visitar-nos en tan difícil tessitura), trasllat amb una ambulància medicalitzada a l’Hospital Arnau de Vilanova, l’únic que disposava d’una plaça on seguir atenent-lo, la número 10. El complex sanitari on passà els darrers dies de la seua vida i on ens deixaren estar les 24 hores al seu costat, primer inconscient i després conscient però amb pronòstic reservat (amb el temps comprovàrem que sense remei possible) segons l’equip mèdic d’intensius, una terna de joves més o menys experts i, en algun cas, amb veritables mancances comunicatives atesa la gravetat del diagnòstic i la peculiaritat del malalt. Ana Lluch, sempre sol·lícita, ajudà el que bonament pogué.
Aquells 25 dies, sumats als 2 anteriors, juntament amb els mesos que els precediren no li’ls desitge passar ni al meu més enconat enemic, si és que el tinc –m’agradaria pensar que no. El darrer dia, de bon matí ens comunicaren que la situació no es podia allargar més, malgrat que Javi estava plenament conscient encara que cada vegada més debilitat, per la qual cosa ens sol·licitaren començar amb una sedació profunda que facilitara una fatalitat anunciada. Els presents, descomposts i desesperançats, veiérem per última volta els ulls cristal·lins, negres, nets i innocents del nostre estimat fins que s’adormí profundament després de l’extremunció. L’angúnia s’allargà fins entrada la poqueta nit mentre María José, Estefania, Pruden i un servidor l’envoltàvem, l’acaronàvem i el besàvem desconsoladament.
Passat el temps, aquell drama segueix present en les nostres vides. Mai res no ha estat igual. Ni tan sols el que la justícia s’haja pronunciat amb una contundència exemplar segons la sentència núm. 339/2017, de 12 de novembre de 2018, mitiga els sentiments d’impotència i pèrdua d’una ànima beneïda a qui se li denegà recurrentment el dret a ser tractat en iguals condicions a qualsevol altre ciutadà.
Tanmateix, tot no acabà ací, el Síndic de Greuges hagué de prendre cartes en l’assumpte a requeriment dels representants de l’afectat i pronunciar-se a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat, suggerint l’1 d’octubre de 2019: “… que, en el ámbito de la atención odontològica, continúe las acciones que permitan una asistencia sanitaria digna y adecuada a las persones con diversidad funcional o discapacidad, garantizando la igualdad en el acceso y en las condiciones de las prestacions sanitarias”.
La resposta de l’esmentada conselleria el 5 de novembre de 2019 no pogué ser més enigmàtica: “Esta conselleria, en el ámbito de la atención odontològica, tiene prevista la planificación y puesta en marcha de actuacions de mejora contínua, de manera que se preste una asistencia sanitaria digna y adecuada a las persones con diversidad funcional o discapacidad, garantizando la igualdad en el acceso y en las condiciones de las prestacions sanitarias”.
Si el tenor d’aquest relat personal serveix a qualsevol que estiga en una situació semblant a la que haguérem de patir, el traspàs de Javi no caurà en un sac sense forat, no serà debades. Al capdavall, la justícia no comença i acaba en un jutjat, és moneda d’us corrent quan les sentències serveixen d’alguna cosa més que reconèixer el delit o la falta, reparar a les víctimes (encara que qui se n’ha anat ja no torna) i obligar –en aquest cas- a l’Administració competent a prestar els serveis que oferta de forma gratuïta i veritablement universal, com resa palmàriament el nom de la pròpia conselleria implicada des que governa l’executiu nascut del Botànic.
Javi hui tindria 28 anys, era l’alegria de tots i el recordem amb la mateixa estima que quan vivia, i així serà mentre vivim els que el tractàrem i el coneguérem. Amén.